Peret «Jo no m'he venut mai. M'han comprat»

Pere Pubill Calaf, Peret, el patriarca rumber del carrer de la Cera, rep aquest diari en un bar cèntric de Mataró, ciutat on va néixer fa 78 anys i a la qual torna a residir després de diversos periples. A l'autor d'Una lágrima, Borriquito, Saboreando, El mig amic i altres fites li correspon aquesta nit una honrosa missió: protagonitzar l'oferta de la Mercè a la plaça de Catalunya, on actuarà a les 23.00 hores, després de l'actuació d'un grup amb el qual va compartir fastos olímpics, Los Manolos.

-No és una actuació qualsevol.

-Per a mi és tan important com un recital a Badalona o en una casa d'acollida de gent gran. És el mateix. El 1972 vaig fer una gala al Liceu i Jesús Mariñas em va fer aquesta mateixa pregunta, i li vaig contestar el mateix. Tot el públic es mereix el mateix respecte. Les ganes de quedar bé per a ells són les mateixes.

-L'altre dia, quan va recollir un premi Altaveu, a Sant Boi, va dir que «existeixen moltes músiques, però n'hi ha una que és la nostra». ¿Quina és? 

-Sí, ho vaig dir perquè hi ha nens molt guapos, però el teu és el teu, ¿oi? ¿Quina és la nostra música? La rumba és molt nostra. La sardana no ho sé. Jo diria que la rumba ho és més. És una música amb qualitats que altres no tenen. Hi ha gèneres que donen sempre el mateix. El bolero és el desamor. El tango també. La rumba expressa molts altres estats d'ànim. És molt completa. La rumba estava als anys 60 i 70 als locals de la zona alta, com Bocaccio, i avui està a tot arreu.

-Es refereix a la rumba catalana.

-És clar, és que l'altra no és la nostra.

-Hi ha una rumba flamenca.

-Tampoc és la nostra. La nostra és la que parla de l'escudella i carn d'olla, de Barcelona, del gitano català... Hi ha una rumba que expressa picardia, i una altra que et fa pensar...

-¿I protestar?

-Sí, i ho fa amb molta serietat. Molts cantants han acabat reconeixent amb el temps que durant la dictadura era Peret qui colava els missatges de protesta. Com, per exemple, a El mig amic...

-«I enredant per allà, i enredant per aquí...»

-Aquí dic que el personatge de la cançó «inclús havia venut 'trajos' a algun guàrdia civil». Una cosa així no podia passar la censura. Jo crec que no ho van entendre en català i va colar. Però a la caserna de Sant Pau, de Barcelona, quan feien festes, em demanaven que la cantés. ¡Ells mateixos! Mary Santpere també me la demanava sempre. Està dedicada al meu pare.

SEnDEl muerto vivo és una cançó colombiana però molta gent creu que és seva.

-La vaig conèixer pel cubà Rolando Laserie; la cantàvem junts a Veneçuela. Feia un programa en què hi havia gent com Pérez Prado. Pels seus discos era capaç de pagar una fortuna, perquè aquí no es trobaven. Arribaven a través d'algú que els portava en vaixell o avió.

-En el seu parlament de Sant Boi també va dir que a qui només li agrada un tipus de música és que no li agrada la música.

-És que només hi ha set notes. És com jugar al dòmino: hi ha unes fitxes limitades. Una música no és millor que una altra. A mi m'agrada la rumba catalana, però també moltes altres coses. Si no, no m'agradaria la música. El flamenc no és fàcil, però si l'escoltes bé segur que t'agradarà una mica. O el tango, o el candombé, o la jota, ¿que no és bonica?

-¿I el rock?

-La rumba catalana és rock. Aquest és el ritme. Jo vaig començar escoltant Elvis (Presley). I un altre de l'època, Tommy Steele.

-¿Té la tendència a pensar que el millor ja s'ha fet i que ara tot és decadència?

-El món canvia, i és necessari que canviï. I tot torna. Hem de conservar el millor de cada època i eliminar el pitjor. En una època tots portaven pota d'elefant, i potser qualsevol dia tornarà.

-Vostè la portava quan va actuar a Eurovisió. ¿Va veure clar que Abba s'emportaria el premi?

-Sí, em vaig adonar que eren molt bons. No només la cançó; també ells, i la posada en escena. Els que no podíem guanyar érem nosaltres.

-¿Per què?

-Perquè acabaven d'afusellar Puig Antich i un altre. Als assajos de la votació ningú ens va votar, encara que després vam quedar novens. Però no sempre la millor cançó és la que guanya.

-Per poder mantenir una carrera llarga i reconeguda com la seva no n'hi ha prou només component bones cançons. ¿S'ha sabut vendre?

-Jo no m'he venut mai. Sempre m'han comprat. Jo no tinc cap secret. Miri, si tens èxit has de donar gràcies al públic. Jo faig una cançó i la canto com la vaig compondre, i tinc la sort de tenir un públic a qui li agrada. Però els artistes que omplen els estadis musicalment són els pitjors. ¿Per què? Perquè hi ha més gent que no hi entén que gent que hi entén.

-Però vostè ha tingut molts èxits.

-Jo dic el que hi ha. No tots els artistes amb èxits són pitjors, però hi ha casos així. Gent que no afina, que no entens el que canta... Hi ha un públic al qual li agrada això. No diem noms perquè tothom té dret a guanyar-se la vida. El Cordobés, per als bons toreros, no era un torero de veritat.

-¿Creu que els seus èxits no corresponen a les seves millors cançons?

-Sí, hi ha qui ve i em recorda cançons com El jilguero, o Vieja guitarra, «que boniques»... Les que han tingut èxit són les més fàcils. En els toros, a la graderia set hi ha els entesos, i més enllà hi ha turistes i gent que no sap de toros.

-¿Li agradaria fer un recital amb les cançons que no han sigut populars?

-¿Un concert sencer sense els meus èxits? Doncs no ho he pensat mai, però podria fer-lo. Jo acostumo a interpretar cançons d'altres, com L'emigrant, que vaig cantar al Camp Nou. O Los ejes de mi carreta, d'Atahualpa Yupanqui, que canto sempre que puc, perquè s'ha de donar a conèixer el problema de la gent que està sola, sobretot la gent gran. Ho explica tan bé...

Notícies relacionades

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

La vida sense Paul Auster

-¿Hi haurà un altre disc de ­Peret?

-He estat treballant en un, que no sé quan acabaré, i ara me n'han demanat un altre de diferent. No sé què faré. Però a vegades te'n passen les ganes. Si vols un disc només has d'anar a internet i el baixes. Ara les discogràfiques et fan anar aquí i allà i no et paguen, i després s'emportaran el 40% del que cobres en les actuacions. ¿Què li sembla? Hi ha qui no té res més i ho fa, però a mi no m'interessa. Per fer això, ho faig jo sol. Però, en fi, haurem de continuar, ¿no?