La paràbola de la bèstia

Una setmana després deTragèdies romanes,que per la unanimitat en l'elogi ja pot considerar-se el gran espectacle del Grec 2013, arriba la segona aposta internacional de Ramon Simó per a aquesta edició del festival:Rinoceront.El clàssic d'Eugène Ionesco, dramaturg clau del teatre de l'absurd, ocupa també l'escenari del Teatre Lliure de Montjuïc (des d'avui fins diumenge) de la mà del Théâtre de la Ville de París, i el seu director Emmanuel Demarcy-Motta. Estrenat el mes d'abril del 2011, el muntatge ha triomfat, al marge de la capital francesa, a Nova York, Londres, Berlín i Seül. Simó està convençut que repetirà l'èxit al Grec, «perquè és del millor que corre per Europa i, possiblement, pel món».

SEGONA REVISIÓ / La paràbola de Ionesco (1909-1994) captiva Demarcy-Motta amb tanta intensitat que la va recuperar ja com a director del Théâtre de la Ville després d'haver-la muntat en una primera versió el 2004. Afirma, en el dossier de presentació d'aquest segon muntatge, que la faula s'obre ara a nous horitzons. Si Ionesco la va situar al voltant de l'auge del feixisme en la seva Romania natal de la dècada dels 30, el director francès la veu traslladable a entorns i sicaris que recolzen «dictadors contra els quals es rebel·len pobles del sud i de l'orient», en al·lusió a les primaveres àrabs dels dies de la seva estrena.

Ionesco jugava amb la metàfora de la conversió en bèsties salvatges, rinoceronts, dels habitants d'una petita ciutat romanesa en aquella dècada dels anys 30. Tot s'inicia quan es comencen a sentir uns estranys sons, que recorden uns bramuls. Tots els ciutadans, menys un, acaben convertits en rinoceronts. Va ser la manera com el mateix Ionesco va denunciar com els seus compatriotes, els seus amics, es van fer còmplices del nazisme. Aquell personatge aïllat que no secunda l'opinió general, anomenat Bérenger a l'obra, no és un heroi, segons el director francès, sinó que més aviat és algú que només dubta de seguir els altres.

UNA ACTITUD CÒMODA / Els rinoceronts són el reflex d'una «servitud voluntària», segons Demarcy-Motta, ja que no hi ha cap capitost identificat. Es tracta d'una actitud còmoda, mandrosa, de refugiar-se en la massa. És aquí quan el director del Théâtre de la Ville apel·la a la responsabilitat individual per fer front als totalitarismes, quan demana un esperit actiu de resistència.

Notícies relacionades

Del carro amb vi a granel a vendre ampolles a tothom

Cyrus sona a tot i a res

Demarcy-Motta, en aquesta segona revisió del clàssic, aposta per un teatre físic, amb un gran treball del moviment a la recerca d'un espectacle global, a partir d'una escena molt visual. Simó, per exemple, avisa dels ensordidors bramuls dels rinoceronts. «Us asseguro que els espectadors no els oblidaran», va dir en la presentació.

ElRinocerontde Ionesco és tot un clàssic perquè no canvia, només muda de pell al llarg del temps, apunta el director francès. Una cosa en la qual també coincideix Simó, responsable d'un festival que aposta per les mirades contemporànies. «Ionesco veia en el feixisme una manipulació que no només es mou de forma externa; també s'infiltra en l'ànim de la gent. I aquest és, per exemple, el gran triomf dels neoliberals: convèncer el món que el més normal és ser neoliberal, i això s'encomana. En l'obra ser rinoceront resulta la millor opció».