En Patufet, el Bob Esponja i la nau espacial

El Petit de Cal Eril està amb el seu nou disc com aquell nen que s'ha inventat un joc. Arrossega enfeinadíssim tres pedres pel terra del jardí i mira de reüll els grans, pensant: «Pobrets, tenen al davant dels nassos un camió de bombers, una ambulància i un tractor i només són capaços de veure-hi unes pedres». La figura del buit és aquesta nova joguina, un disc exultant que ens descobreix 17 cançons i guarda mil secrets.

Però si li preguntes és pitjor. «Vaig decidir la portada abans que el disc», avança. I on un reconeix les terrasses de l'Hotel Can Pamplona de Vic, ocupades per diferents persones, el de Cal Eril diu que això és un plat volador a punt d'enlairar-se. «¿Saps el llenguatge que posen a les naus espacials perquè si algun ésser intel·ligent de l'espai la troba pugui desxifrar els caràcters sense conèixer el nostre llenguatge? Doncs això és igual: és perquè els extraterrestres puguin entendre-ho», insisteix. Ah, i molts dels signes alfabètics amb què ha escrit el títol i l'autor a l'interior del vinil (doble) són «els que feien servir els pagesos de la vall per marcar les seves vaques; ho vaig descobrir en un llibre de formatges».

A Joan Pons, nom real d'aquest músic de Guissona (Segarra) sense parió, no li ve gaire de gust parlar del seu disc per la mateixa raó per la qual als nens els avorreix explicar les instruccions del joc i prefereixen convidar-te a jugar. S'intueix acorralat per certa melancolia existencial, però a La figura del buit se l'ha espolsat bastant de sobre. El primer que diu en aquest disc és: «El món vist des de baix acollona». En Patufet en persona podria firmar aquest vers, però aquesta vegada en Patufet de Guissona s'ha aliat amb Mau Boada, hiperactiu i entusiasta Bob Esponja del Montseny, i junts han inventat un disc radiant, polièdric, multicolor i de contagiosa vitalitat. «Mau tirava cap a l'indie-rock dels 90 i jo cap al so Motown», diu, amb la cara que posa un nen que ha perdut la partida però s'ho ha passat d'allò més bé.

Pons assegura sentir-se més influït pels seus amics músics que per l'obra d'artistes llunyans. Potser per això li costa menys detectar en el seu nou disc l'optimisme juganer de Boada i Joan Colomo o la trompetera frescor del grup de Vic Mates Mates (a qui ha gravat en el seu teatre-estudi-panxa del bou de Guissona) que la influència d'Elliott Smith. Per més que la cançó Gribi bestial recordi el ja difunt cantautor nord-americà. Per més que la melancolia congènita de tots dos agermani els seus falsets. Per més, fins i tot, que Smith tingui un disc titulat Figure 8. ¡La figura del vuit!

EL DISC A BATRE EL 2013 / Com el Vosté és aquí d'Antònia Font, aquest jeroglífic-auca-pop pel qual desfilen farmacèutics politoxicòmans i bruixots de camp suggereix mil i una incògnites. Són 17 salts de trampolí en dispars modalitats que van del country al jazz còsmic. Si en el seu anterior disc, Vol i dol, Pons va aprofundir en si mateix, aquest és un festí col·lectiu i de portes obertes. Si en aquell va créixer cap a dins, aquí es multiplica i desdobla en diversos petits. És una altra forma de seguir creixent. Perquè La figura del buit ja és el primer gran disc a batre del 2013.

Però tot això no t'ho explicarà ell. A Joan Pons només se li il·luminen els ulls quan aconsegueix canviar de tema i parla, per exemple, de Mucha-chito Bombo Infierno. «¡Aquest paio és un geni! El vaig veure en directe i... ¡és una màquina!», exclama. O quan li preguntes pel seu hort. «A l'hivern està mort. Les cols no em funcionen, els espinacs tampoc i les gallines estan lliures i s'ho mengen tot. Però tornaré a sembrar de cara a l'estiu», promet.

Vegeu el vídeo d'aquesta

Notícies relacionades

Empremta espanyola en la guerra dels EUA

Mig segle del Lübeck, pioner dels frankfurts

notícia amb el mòbil o

a e-periodico.cat