Els silencis de María Moliner

Una dona humil, callada i laboriosa. Una incansable filòloga capaç de compaginar les tasques domèstiques i familiars amb la gegant empresa d'escriure fitxa per fitxa el diccionari més complet de la llengua espanyola fins que els problemes neurològics que la van portar a la gradual pèrdua de la memòria li van impedir continuar amb l'ampliació de l'obra.

La vida de María Moliner (Saragossa, 1900-Madrid, 1981) ha arribat al teatre amb la primera obra de Manuel Calzada Pérez plasmada en un muntatge dirigit per José Carlos Plaza. La recreació del personatge a càrrec d'una excel·lent Vicky Peña, acompanyada d'Helio Pedregal i Lander Iglesias en els rols de metge i marit respectivament, completen aquest més que justificat exercici de memòria històrica sobre un personatge cabdal en la cultura espanyola.

El muntatge, que segueix en cartell fins aquest diumenge al Romea, l'encerta en el plantejament de la història a l'incidir més en l'aproximació a les claus més íntimes de Moliner que en els seus coneixements en matèria lingüística. Calzada s'endinsa en la part més desconeguda de la vida de la filòloga i treu a la llum les dificultats d'una trajectòria plena d'obstacles. El relat dibuixa una existència plena de silencis i d'adversitats, però també expressa la tenacitat del personatge per elaborar amb llibertat la seva obra.

Fosca bibliotecària

Notícies relacionades

Doble mal viatge

La Miró invoca el seu esperit fundacional en el 50è aniversari

Pel camí haurà de coexistir amb un franquisme depurador que la va relegar a un paper de fosca bibliotecària. També haurà de compatibilitzar la seva àrdua tasca amb la convivència amb un marit igualment represaliat i obligat com ella a doblegar-se a les forces vencedores, al record de la mort d'una filla i la seva frustrada entrada a la Real Academia de la Lengua. I tot ho porta amb intel·ligent ironia. La màxima envergadura dramatúrgica de la peça arriba amb l'exposició de la pèrdua de la capacitat intel·lectual de Moliner que li impedeix trobar les paraules per expressar-se.

La capacitat de Vicky Peña per reflectir la degradació física i mental, sempre mesura per evitar qualsevol histrionisme innecessari, és tot un curs d'interpretació. És tan bona aquesta recreació del personatge, recolzant-se en Helio Pedregal, que acabes veient tan sols María Moliner. Realitat i ficció es troben per compondre un magistral exercici teatral.