Una segona joventut per a 'Que tinguem sort'

Quan, el 1974, Lluís Llach va gravar Que tinguem sort, Pep Guardiola tenia 3 anys, el Barça en feia 14 que no guanyava la Lliga, Franco encara cuejava (i executava), i al cantautor de Verges difícilment li podia passar pel cap que la seva nova cançó adquiriria un sentit diferent, gairebé quatre dècades després, en l'excèntric context del final d'una temporada futbolística. És el perdurable, mutant poder de la música. De la bona, molt en particular.

La versió original de Que tinguem sort, inclosa en el disc I si canto trist, ocupa aquests dies el número u a la llista de descàrregues d'iTunes, el portal on line d'Apple España: davant de cançons de Pablo Alborán, Paulina Rubio, Rihanna... En el 12è lloc torna a aparèixer la mateixa cançó però en la seva versió en directe, gravada en el concert de comiat a Verges (2007). I més avall, dins del Top 200, hi trobem quatre composicions més de Llach: País petit, Alè, Laura i Viatge a Ítaca. No està malament per a un cantautor que fa cinc anys que està retirat.

La peça no explica cap història, ni al·ludeix a un esdeveniment concret, sinó que és un cant romàntic i alhora idealista en primera persona. El protagonista, decidit en el seu compromís ideològic, es dirigeix a una persona estimada advertint-la del cost personal derivat de la seva militància. Tot i que comença facilitant-li una via de sortida («Que tinguis sort...»), a poc a poc va expressant la seva invitació que segueixi acompanyant-lo en la línia de combat, si bé l'adverteix de les dificultats. «Si véns amb mi / no demanis un camí planer».

«MILITAR A TRAVÉS DE L'AMOR» / Llach uneix així dos potents eixos emocionals, amor i combat, que es retroalimenten en un text que apel·la a l'esforç amb metàfores èpiques: «Per això, malgrat la boira, cal caminar». Preguntat fa anys per aquesta cançó en el número 100 de la revista Enderrock, Llach va precisar que expressa «una manera de militar a través de l'amor» i que «converteix l'amor en antifranquisme i progressisme».

Notícies relacionades

El grup d’experts que ha d’analitzar el trasllat de les pintures de Sixena exposades al MNAC

El mestre i els seus bons alumnes

Llach evita, com era habitual, un llenguatge explícit per al·ludir a la militància ideològica. Així, tot i el compromís entre línies, Que tinguem sort pot passar per una cançó d'amor i fermesa, i també per un cant a la fidelitat a uns valors. D'aquí, a l'actual lectura en clau guardiolesca

Llach no va incloure la cançó en el disc en directe Gener del 76, però sí que la va interpretar en el concert del Camp Nou (1985). Amb els anys es va convertir en una de les més reclamades pel públic, i una de les més adaptades per altres artistes: en els últims temps l'han fet seva des de Loquillo fins a The New Raemon, passant per Marcos Llunas, Dani Flaco, La Habitación Roja i Pomada, i Llach la va gravar amb Pedro Guerra. Ara, 38 anys després, viu una inesperada segona joventut.