Manel, com una onada

Inaudit: en un moment en què s'estenen la por i el plor entre els artistes per les retallades de programacions, i en què músics que semblaven consolidats pengen el desesperat cartellet de «contractació oberta» a les seves webs, Manel es permet el luxe d'abaixar la persiana i desaparèixer de la circulació durant, almenys, un any, fins a la publicació del seu tercer disc.

El grup es regeix per les seves pròpies lleis, i no només en l'elecció d'untempo propi (d'exposició i mediàtic), sinó també en la gestió del seu delicat material artístic. Dijous, en la primera de les seves tres nits al Coliseum, va fer tot el que va poder per realçar les seves cançons sense trair-les. Es va deixar acompanyar per seccions de vent i corda (com l'any passat al Teatre Grec), tot i que limitant-les a les cançons que ho requereixen; ni una més. Guillem Gisbert va fer els parlaments en el seu to de seminarista despistat, i es va comportar amb la mateixa mesura que en qualsevol altra actuació. Les cançons de Manel, vulnerables i que estableixen un vincle sensible amb l'oient, van sonar protegides per l'exquisit zel dels seus autors. Sense deformar-les ni sobreactuar. Les expectatives i la pressió d'una platea que donava l'èxit per fet abans que comencés el recital no va modificar el seu espartà guió escènic. Manel és un grup que molt aviat va aprendre a contenir l'expressió de l'èxit, i per això els seus recitals no s'han desplaçat ni un mil·límetre dels requisits naturals del seu repertori.

Notícies relacionades

Elegia coral de les situacions quotidianes

L’exclusiva de Paulina que Colate no va consentir

Un cançoner que va sonar gairebé en la seva integritat al Coliseum, amb 19 de les 22 peces que integren els seus dos discos. Els vam veure aliant-se amb les cordes aFlor groga(que va obrir la nit) i recolzats pels metalls aEls guapos són els raros i, és clar,En la que el Bernat se't troba. Gisbert va treure l'ukelele aDona estrangerai Roger Padilla, que devia estar impressionat pel lloc (segons el cantant, el seu pare l'hi va portar de petit a veure Fantasía, de Disney), va cantar amb fermesaAi, Dolors.

FANFÀRRIA JUSTA / La suma de cordes i vents va brillar aAniversari, una cançó que, sense elles, sol perdre profunditat. La participació del públic, molt minoritzada des queCorrandes de la parella estable va ser apartada del repertori, es va fer notar aAl mar, iBenvolgut,amb una barreja de marxa i Michael Nyman, va desplegar totes les seves propietats marcials. Va culminar la nitDeixa-la, Toni, deixa-la, amb el seu trànsit de l'havanera a Nova Orleans i amb la dosi justa de fanfàrria, sense dilatar-la més de l'imprescindible. A l'acabar va sonar Rocío Jurado cantantCom una ola. Sí, una onada serena i poderosa.