Tàpies etern

Sense paraules. Completament mut. Així va respondre Arnau Puig, l'últim membre viu de Dau al Set i parlador per naturalesa, a la trista notícia de la mort d'Antoni Tàpies. Puig, el filòsof i assagista del grup, desbordat per la notícia i incapaç d'articular paraula -més enllà d'un estremidor «només quedo jo»-,

no va poder parlar del jove artista amb qui va buscar la setena i impossible cara del dau després de la postguerra en el que va ser el primer moviment avantguardista espanyol. Ni del gran referent de la pintura i art del segle XX en què es va acabar convertint Tàpies, l'últim gran creador català que quedava amb vida després de la mort de Dalí i Miró, un dels seus grans referents, juntament amb Picasso, a qui va conèixer.

ENVOLTAT DE LA SEVA FAMÍLIA / Tàpies va morir ahir a la tarda, a casa seva, al barri de Gràcia, envoltat de la família -tenia tres fills i feia gairebé sis dècades que estava casat amb Teresa Barba- als 88 anys acabats de fer (el 13 de desembre). I poc després de presentar la seva última obra. Ho va fer al novembre a la galeria del seu fill, a Barcelona, com sempre havia fet. Perquè, tot i que feia anys que estava malalt -la seva aparent fragilitat és l'herència de la tisi que va patir el 1943-, va treballar fins a l'últim moment, ja fos al seu estudi del carrer de Saragossa o a la seva finca del Montseny. I perquè encara que era un pintor universal, un dels grans, l'únic espanyol viu amb obra a la Tate de Londres, el Museu d'Art Modern de Nova York (Moma) i el Centre Pompidou de París, Antoni Tàpies seguia presentant les seves últimes produccions a la ciutat on va néixer, va viure, va crear la seva fundació i va generar alguna polèmica. La més sonada, la del mitjó que va dissenyar per al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) el 1992.

Per exprés desig de la família, no hi haurà cerimònia de comiat públic. Però sí la possibilitat que els seus conciutadans s'acomiadin del geni etern de la matèria, entre avui (de 15.00 a 21.00 h) i demà (de 9.00 a 21.00 h), a la Fundació Tàpies, on hi haurà a disposició dels visitants un llibre de condol. El funeral es farà en la més estricta intimitat. I el lloc i la forma de l'homenatge al pintor s'anunciarà més endavant. Tot i que probablement serà a la Fundació que porta el seu nom i que exhibirà l'any que ve una gran retrospectiva comissariada per Vicenç Todolí.

A Tàpies se'l recordarà sobretot per ser l'artista del matèric. Per la densitat de les seves pintures. Pel gest. Per la cal·ligrafia. I els signes (les creus, les T, les A, les fletxes…). Un llenguatge que va intensificar als 50, quan segons uns va abandonar la figuració i segons altres es va tornar més abstracte però mantenint sempre un peu en la realitat. I, quan arran de la primera exposició a Nova York, a la galeria de Martha Jackson, va deixar de ser un artista local per convertir-se en un artista universal. I total, perquè Tàpies, a més de pintar, va escriure assajos, va col·leccionar art i va cultivar una gran espiritualitat focalitzada en el pensament oriental.

Notícies relacionades

«¿Espiritual? Sí, espiritual»

L'obsessió per investigar i compartir

Tot just conèixer-se la seva mort, no van parar les reaccions del món de l'art i de la política. Manuel Borja-Villel, actual director del Museu Reina Sofia, va destacar la vocació plural del pintor: «Era un gran col·leccionista i un artista que escrivia en un país on la filosofia és 'jo pinto i res més'». María Corral, que també va ser al seu dia directora del Reina Sofia i de la Col·lecció d'Art Contemporani de la Fundació La Caixa, va posar l'accent en «la seva gran influència en la utilització matèrica i dels elements, en la part visual». Elvira González, galerista habitual del pintor a Madrid, va destacar «la seva força i la seva personalitat».

Company d'experiències artístiques al París dels anys 50, el pintor madrileny Luis Feito, fundador del grup El Paso, va evocar aquells bons temps de relació cordial: «Una de les meves primeres exposicions a la capital francesa va coincidir amb una de les seves i vam anar a veure els nostres respectius treballs». Tomás Llorens, exconservador en cap del Museu Thyssen, va valorar: «Era l'artista espanyol més gran del segle XX, juntament amb Picasso i Miró». I el ministre de Cultura, José Ignacio Wert, en va dir que va ser «una de les figures més prominents de l'art espanyol de la segona meitat del segle XX».