'Nuevas Hazañas bélicas' nascudes de la guerra civil

infiernos volantes, Odio birmano, Lluvia de metralla, El cielo en llamas, Diez minuts en Stalingrado, El héroe de Okinawa... Són alguns dels centenars de títols d'aquelles mítiques i èpiques aventures de la segona guerra mundial en còmic, que es van convertir en una de les sèries made in Spain més comercials i populars dels anys 50: Hazañas bélicas. Una col·lecció gravada en la memòria, i la nostàlgia, d'unes quantes generacions, amb pàgines poblades de soldats nord-americans, nazis, japonesos, britànics... (mai espanyols, que no estaven els temps, ni el país, per burxar ferides de guerra pàtries).

Creada pel dibuixant i guionista barceloní Boixcar el 1948 i publicada per l'editorial Toray en l'iconogràfic format apaïsat que avui és sinònim de clàssic de la historieta popular de la postguerra, ara Glénat li rendeix un doble homenatge. Per una part, reeditant, l'any que ve, una selecció de les millors històries i, per una altra, inaugurant una sèrie, Nuevas Hazañas bélicas, que reinventa la col·lecció amb personatges espanyols sorgits de la guerra civil però amb peripècies que transcorren majoritàriament per la sagnant Europa de Hitler, Stalin i Mussolini. Per arrodonir l'invent, cada àlbum inclou un tebeo que imita, emulant un facsímil, el clàssic apaïsat i que explica en un flashback una història relacionada amb la història principal.

ENTRETENIR / L'alma mater i autor dels guions de la reinterpretació és Hernán Migoya, que s'ha envoltat de dibuixants de luxe: Bernardo Muñoz, Diego Olmos, Perro, Joan Marín i José María Beroy, amb Miguel Gallardo i Daniel Acuña de portadistes. «He volgut retre un homenatge a aquella col·lecció i a la nostra cultura popular, que hauríem de respectar més. Sempre hem tractat la guerra civil com a drama, revisionisme històric, o per remoure consciències... però mai com a entreteniment», reivindica Migoya.

El guió i els dibuixos aporten, doncs, un toc tarantinià, mantenen l'estètica del tebeo clàssic i actualitzen l'esperit destil·lat per Boixcar i els seus successors fins al 1971, que, com explica l'historiador de còmic Antoni Guiral en l'article final, van barrejar «amb habilitat les disquisicions morals dels personatges amb les escenes d'acció, buscant sempre una resposta humanista als avatars bèl·lics. (...) Aposta per ressaltar els valors humans en condicions adverses, fossin quins fossin els amics i els enemics».

Això pot semblar una missió impossible en aquestes Nuevas Hazañas bélicas d'una guerra fratricida, però Migoya i l'editor de Glénat Félix Sabaté remarquen que «no hi ha cap connotació ideològica», ni cap pretensió que el lector esculli un bàndol. Encara que els dos àlbums inaugurals rememorin els colors de cada un: Unidos en la división, de la Sèrie Blava, amb protagonistes i punt de vista del bàndol feixista (una monja ultratjada pels rojos que es disfressa d'home per allistar-se a la División Azul i matar russos), i Dos águilas de un tiro, de la Sèrie Roja, del bàndol republicà (un asturià a qui els feixistes primer i els nazis després assassinen la família i pretén matar Hitler i Franco en la seva històrica cita a Hendaia).

Recorda l'escriptor que en tots els bàndols de qualsevol guerra hi ha «tant víctimes com gent dolenta i en tots dos es cometen salvatjades i en tots dos hi ha gent que pateix i que, a la seva manera, són herois». Així són els seus protagonistes, que es mouen per l'ànsia de venjança.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

REREFONS PSICOLÒGIC / «Hi ha reflexió sobre el conflicte, rerefons psicològic, i es desdibuixa més qui és el bo i qui és el dolent que en la col·lecció clàssica. Ni tots els de la Falange són tan fanàtics de Franco com es podria pensar, ni tots els rojos van violar monges. Eren éssers humans, germans, matant-se entre si», afegeix Sabaté. De aquí ve que en la historieta de la División Azul, davant de la visió de polonesos penjats pels nazis, es reprodueixi aquest diàleg entre soldats feixistes: «Els espanyols mai som capaços de tanta crueltat amb un semblant», diu un. «¿I els afusellaments massius de rojos? ¿Això què va ser? ¿Amor al proïsme?», li respon un altre.

O que sorgeixi aquesta escena en el tebeo roig quan un soldat franquista suplica al republicà que no el mati: «Jo mai he fet mal a ningú. No sóc una mala persona». «Estic convençut que ets millor persona que jo. Però la meva causa és millor que la teva», contesta l'altre abans de tallar-li el coll. Atenció: és una de les seqüències preferides del guionista.