La generació del 27

Sona a vell i ranci: morir-te de forma no natural als 27, com Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison i Kurt Cobain, quin disbarat. Però si això de les sobredosis ja no es porta, ni tampoc els suïcidis romàntics. Però si tothom està, o hauria d'estar, informadíssim dels efectes de les drogues. Si els músics de pop actuals estan, en teoria, preparats de sobres per pair sense grans dificultats els efectes de la fama.

Però Amy Winehouse, tossuda, ens ha deixat a la mateixa edat que aquelles llegendes del rock; gairebé totes traspassades en el període en què va llanguir el somnihippy(1969-71), excepte l'endarrerit líder de Nirvana (1994). L'autora deRehab cotitza ara per convertir-se en la primera icona caiguda del nou mil·lenni. La seva música tenia un punt antic, i la seva manera d'abandonar aquest món, també.

Quan semblava que la rebel·lia era un clixé, un ingredient de l'aparell promocional; quan jugàvem a escandalitzar-nos més que a escandalitzar-nos de veritat, va Amy Winehouse i ens venta un cop al clatell. La seva manera de desaparèi-

xer ens diu a l'orella el missatge que, entre la desfilada de postures assajades davant el mirall, algunes són sinceres. Que el seu cas no era fingit; que anava seriosament.

En altres temps no hi havia motiu per a la sospita. S'interpretaven les morts de les estrelles del rock com a efectes col·laterals genuïns de la vida bohèmia; l'herència del culte a l'extrem i alsparadisos artificialsdels simbolistes francesos o els beatniks.El juliol de 1969, la mort de Brian Jones, poc després de ser acomiadat dels Rolling Stones, va ser un dels indicadors que el somnihippy no seria etern. Jones va ser trobat inconscient flotant a la piscina de casa seva, i els intents de reanimarlo van fracassar. L'informe mèdic va dictaminar una alta presència de drogues i alcohol al seu organisme. Pocs mesos després, el Festival d'Altamont va posar el llaç negre a aquella era amb la mort d'un assistent de 18 anys en mans dels Àngels de l'Infern.

Després li va tocar a Jimi Hendrix, el mes de setembre del 1970, víctima d'un càlcul equivocat en l'automedicació de pastilles per dormir. Tres setmanes després, una sobredosi d'heroïna es va emportar Janis Joplin, i el juliol del 1971, Jim Morrison, que s'havia instal·lat a París, va morir d'una fallada cardíaca d'un origen mai concretat, ja que no se li va fer l'autòpsia.

Adéu amb missatge

Notícies relacionades

L'última caiguda d'Amy

La nit en què no es va trencar

El, fins ara, últim soci delclub dels 27era Kurt Cobain. La seva mort no va tenir cap component accidental: enfonsat en una depressió, es va engegar un tret. Si les morts dels seus col·legues de clan van simbolitzar el descontrol d'una època i el final deltot és possible dels seixanta, la de Cobain va llançar un missatge diferent: era el crit agònic d'un músic hipersensible i infeliç, desbordat per la talla industrial del seu personatge.

Hi ha hagut cadàvers encara més tendres: Buddy Holly va morir als 22 anys; Sid Vicious (Sex Pistols), als 21; Ian Curtis (Joy Division), als 23... Però la xifra del 27 concentra el quòrum. Hi ha especulacions numerològiques, però deixem aquests entreteniments per a una altra ocasió. La generació del 27 no ha penjat el cartellet del numerus clausus. Amy s'hi uneix demostrant que va ser, fins al final, una noia una mica feta a l'antiga.