'Blackthorn (Sin destino)' , entre l'homenatge i la revisió

Malenconiosa, elegíaca, apesarada, aquesta reescriptura de l¿últim acte de Dos hombres y un destino és, almenys a primera vista, una aproximació gens sentimental i, per tant, arriscada, del western: retrata tant els fugitius com els homes de llei, indubtables icones del gènere, com a éssers patètics, i es pregunta amb eloqüència què hi ha de glamurós en una vida sense descans, ja sigui per perseguir o per amagar-se, i quin atractiu té envellir miserablement.

Que la pel·lícula es digui Blackthorn i no Cassidy deixaria clar que el director Mateo Gil no mira d¿alimentar llegendes, sinó per damunt de tot de treurehi ferro, i no hi ha res més encertat en aquest sentit que una primerenca escena on el vell Butch Cassidy apareix en un banc per retirar diners del seu compte d¿estalvis.

Notícies relacionades

Un ‘Dioptria’ que travessa generacions

L’univers marcià de Tamara ‘Superestar’

No obstant això, per un altre costat se li escapa la mà contemplant el masegat i lacònic actor Sam Shepard i romantitzant el destí del seu personatge amb la mateixa passió que dedica a les magnífiques vistes del camp bolivià on transcorre l¿acció, sovint en perjudici de la fluïdesa i el dinamisme narratius. 

Per aquesta raó, les seves circumstàncies acaben sent menys un conte moral sobre l¿elevat cost de la vida del pistoler, la seva culpa i el seu penediment que no pas una glorificació de la seva noblesa. Així queda clar en un clímax en què la línia divisòria entre el bé i el mal no es confon amb l¿objectiu de criticar tots els involucrats, sinó que és delineada de manera simplista i èticament despistada amb la intenció de subratllar la llegenda