Tom DiCillo: «Jim Morrison va néixer per ser una icona»

-En 40 anys, no s'havia fet cap documental sobre The Doors.

-I When you're strange no és un documental en el sentit estricte. Vaig voler donar al film una qualitat dramàtica verdaderament intensa. Ho vaig aconseguir incloent-hi extractes d'una pel·lícula que Morrison va rodar anomenada HWY. Que se sàpiga, ningú o gairebé ningú l'ha vist.

-Veient la seva pel·lícula, resulta difícil adonar-se que és el mateix Morrison qui protagonitza aquests extractes.

-Tinc una anècdota sobre això. En la projecció a Sundance, transcorreguts només 10 minuts, un distribuïdor va marxar del cine molt enfadat. Jo vaig sortir corrent darrere seu i li vaig preguntar: «¿Què fas?». Em va contestar: «No puc creure que usessis un actor per recrear Morrison». Em vaig sentir insultat. Qualsevol que conegui el meu treball sap que la meva honestedat és inqüestionable. Mai hauria contractat un maleït actor per donar vida a Morrison. Si no fos ell qui apareix a les imatges, la pel·lícula no tindria sentit.

-¿Per què?

-Perquè aquestes enigmàtiques imatges deixen clar que, en realitat, ningú coneixia Jim. Era molt complicat, amb molts turments i moltes facetes diferents. Intento mostrar el borratxo, el compositor i intèrpret increïblement brillant, el nen gran. No vaig voler jutjar-lo ni santificar-lo, només retratar-lo.

-Després de Sundance, uns quants van dir que When you're strange és poc amable amb Morrison.

-Això és una estupidesa, com bona part de les llegendes que s'han creat sobre Morrison i The Doors. Són obvis l'enorme respecte i l'admiració que sento per Jim i per la resta de la banda. Però vaig voler deixar clar que Jim només era un ésser humà.

-És clar, però aviat es va convertir també en una icona, una marca. I ell mateix ho va fomentar.

-Crec que no va buscar la fama, però quan la fama va arribar va resultar estar-hi perfectament preparat. Va néixer per ser una icona. Sí, ell es va encarregar de crear-la, tenia el costat empresarial, però alhora era increïblement sensible i creatiu. Abans de tot, volia ser un artista, ja fos un poeta, escriptor o fins i tot cineasta. Realment volia ser cineasta.

-¿Quines altres connexions manté amb ell?

-Comparteixo la seva enorme fe en la integritat artística. Jim va marxar de casa als 17 anys perquè ningú a la seva família tenia confiança en la seva habilitat per cantar o escriure música. Sempre va saber que no valia la pena esperar l'aprovació dels altres. Al seu primer disc, The Doors van incloure-hi dues cançons de més de set minuts, en una època en què, en general, només peces de dos o tres minuts tenien èxit. Però The Doors feien la seva pròpia música. Com a director independent, sempre he connectat amb aquesta actitud.

-¿Va parlar amb la resta de la banda mentre preparava la pel·lícula?

-¿Qui coneix la història millor que ells? Em va costar força temps guanyar-me la seva confiança. ¿Per què havien de confiar en mi? Estan cansats que els diguin coses com: «Oh, sí, us estimem, estimem la vostra música». Crec que jo els vaig impressionar perquè volia explicar la història dels quatre membres del grup i no només la de Morrison. Realment, els quatre són essencials a The Doors.

-¿Per què, doncs, Ray Manzarek, Robby Krieger i John Densmore no apareixen a la pel·lícula?

-No vaig voler omplir-la de declaracions seves, o d'amics, o crítics musicals i estudiosos que analitzessin o disseccionessin Morrison i la seva aportació artística o el seu comportament erràtic i els seus dimonis i bla, bla, bla. Vaig decidir que les imatges i les cançons parlessin per si mateixes.

Notícies relacionades

No em miris, no em miris...

Oriol Broggi presenta un muntatge de ‘La tempestat’ "a l’antiga"

-¿Per què és rellevant la història de The Doors per als qui no en són fans?

-Per mi, és una de les històries més poderoses de la cultura popular americana, té tot el poder d'una tragèdia de la mitologia grega. Per això la gent es nega a creure que Jim Morrison realment va morir.