Peter Gabriel: "Si coneixes la música d'altres països no pots ser racista"

No hi ha gaires protocols de protecció per entrevistar Peter Gabriel, i el personatge apareix per sorpresa, a la recepció dels seus estudis Real World, a Box, al sud d'Anglaterra, disposat a preparar un cafè al periodista. Parlem de la Costa Brava (quan era petit va estiuejar a la platja de Santa Cristina) i de Barcelona, on va mantenir contactes amb Pasqual Maragall per construir un parc temàtic experimental en un terreny de la Vall d'Hebron. «Van fallar els diners, però Barcelona va ser l'única ciutat prou boja per acceptar considerar el projecte», ironitza.

-¿És una mostra d'humilitat publicar un disc de versions com Scratch my back?

-Jo vaig començar com a compositor i sempre m'ha interessat veure com els intèrprets abordaven cançons d'altres. En aquest disc hi ha grans textos de Paul Simon, Randy Newman, Arcade Fire¿, i és interessant redefinir la cançó a la teva manera. He sentit una gran llibertat. La idea és que aquests artistes gravin una cançó meva, i ho estic aconseguint: de moment ja en tinc sis i espero publicar un disc amb totes l'any que ve.

-Fins no fa gaire, els artistes pop que treballaven amb orquestres eren acusats de pretensiosos o de patir un sentiment d'inferioritat.

-Sí, però aquí els arranjaments són discrets, austers; a vegades creixen, però no són pomposos. És una idea bastant tradicional, però nova per a mi. No he unit un grup de rock amb una orquestra, sinó que he eliminat la primera part.

-Tant el disc com l'espectacle comencen amb Heroes, de David Bowie.

-Sí, interpretem totes les cançons del disc pel mateix ordre. Heroes et fa sentir viu i expressa esperança en un context d'opressió. David Bowie es va inspirar en Berlín, i va aconseguir que tingués un sentit romàntic.

-Va estar en contacte amb ell¿

-Sí, li vaig proposar de participar en aquest projecte, però no va voler¿

-No, em referia a aquella època, a finals dels 70. Bowie i vostè ja eren artistes establerts, però no van quedar fora de joc amb el punk.

-Sí, tot i que, a Amèrica, Genesis va ser el grup més odiat pels crítics.

-En dura rivalitat amb Emerson, Lake & Palmer.

-Exactament. Tots veníem de la classe mitjana i no ens en podíem amagar. Els membres de molts grups punk mentien sobre els seus orígens socials i educatius. David Bowie tenia les mateixes arrels que nosaltres, però estava més al dia i era un extraordinari manipulador de la imatge, Va tenir més bona relació amb la crítica que nosaltres.

-A la segona part del xou revisa cançons seves amb l'orquestra. I prescindeix de Biko.

-Per primera vegada, igual que Sledgehammer. A vegades és bo deixar que les coses reposin durant un temps. A la segona part hi ha una mirada nova a les meves cançons.

-Entre el 1977 i el 1982 va publicar quatre discos en solitari. En canvi, després el seu ritme de producció ha canviat.

-Sí, és molt lent.

-¿Li és més difícil compondre, el nivell d'exigència és més alt¿?

-Hi ha una qüestió física. Abans treballava els caps de setmana, fins a les dues o les tres de la matinada. Gravo menys perquè tinc una nova família, jove, ja no treballo els caps de setmana i m'agrada portar els nens a dormir. Porto una vida laboral normal. També la indústria ha canviat; no és gaire lucratiu gravar un disc. Així que no sento pressions. Abans els discos es feien amb presses: em recordo a mi mateix a l'estudi escrivint els textos d'una cançó mentre els músics esperaven que acabés.

-Amb So (1986) va atraure un nou públic. ¿Ara fa música per a qui ha crescut escoltant-lo?

-Sí, no busco el gran públic. Em limito a fer la música que m'agrada. Puc pagar les factures i em sento molt afortunat. He fet 60 anys, i una de les coses bones de fer-te gran és que pots ser qui ets i dir el que sents.

-No és un bon moment per als estudis de gravació.

-És un moment terrible. Molts estudis han tancat; aquest és un dels pocs que queden fora de les grans ciutats. Els de Londres poden rebre encàrrecs de cinema o publicitat. Quan el vaig obrir, fa 20 anys, facturàvem 2.000 lliures (2.337 euros) al dia; ara són, no ho sé, unes 1.500 lliures (1.753 euros). No conec cap altre sector de negoci que ingressi menys que fa 20 anys. Però això és un lloc especial per a mi, perquè aquí puc experimentar i conèixer músics de tot el món.

-El paper de la música en les vides de les persones, ¿és diferent amb internet?

-Qualsevol pot trobar una cançó a l'acte en qualsevol lloc del món i en qualsevol moment. Pot ser un Renaixement cultural, però si no pagues per les pel·lícules, la música, els llibres... serà impossible crear obres noves. M'agrada pensar en la indústria discogràfica com una indústria de serveis per a l'artista, no com la propietària de la música, i crec que és possible la coexistència de la gratuïtat i el pagament. El model de Radiohead: que la gent s'emporti les cançons pagant poc o res i que pagui pel disc ben presentat.

-Com a pioner de la difusió de les músiques del món, ¿què sent quan sent Vampire Weekend?

-És fantàstic que hi hagi una nova generació de músics amb aquesta obertura de ment. És part de la naturalesa humana desconfiar del que és diferent i obrir les orelles és un esforç. No pots ser racista si coneixes la música, les pel·lícules o els llibres fets en altres països.

Notícies relacionades

Els vols de la mort

BCN exhibirà múscul literari i cultural a Guadalajara

-Ja deu saber que Sting també està de gira amb una orquestra...

-Ja, no he vist el seu espectacle¿ La vida té aquestes coses, suposo. ¡Però a mi se'm va ocórrer primer! (riu).