crònica

María Pagés o l'art íntim i rotund

La 'bailaora' flamenca exhibeix el seu enorme magisteri al Poliorama amb un gran 'Autoretrato'

María Pagés, en plena actuació.

María Pagés, en plena actuació.

2
Es llegeix en minuts
JOSÉ CARLOS SORRIBES
BARCELONA

María Pagés va sortir dijous com una faraona del Poliorama. Més de cinc minuts d'aplaudiments d'un públic enfervorit van desencadenar l'apoteosi la nit de l'estrena d'Autoretrato. L'artista sevillana amb cognom català recollia els bravos emocionada i agraïda, com tots els artistes del fenomenal espectacle flamenc que, per fi, ha arribat a Barcelona després de dos anys d'èxit per tot el món. En poc temps, Pagés ha deixat empremta a la capital catalana del seu enorme art i de la seva valentia artística en dos projectes tan diferents com el que va meravellar al Grec -Dunas, al costat del genial coreògraf belga Sidi Larbi Cherkaoui- i aquest Autoretrato que porta la seva sola firma i que condensa una trajectòria única.

Pagés agitava i agitava sense parar, amb els seus braços inacabables, l'immens mantó groc que utilitza en un dels seus balls per acomiadar-se dels espectadors, entre els quals hi havia col·legues com ara Rafael Amargo i Sol Picó. Era el millor colofó per a un magnífic espectacle que va néixer fa dos anys com un petit encàrrec de Mikhail Baryshnikov perquè oferís la seva cara més íntima i que va créixer fins a convertir-se en un catàleg del magisteri d'aquesta reina del flamenc.

TOT MESURAT / Tot està mesurat, cuidat; no hi sobra ni hi falta res. En escena, un fenomenal cos de ball amb tres homes i tres dones, un cantaor i una cantaora no menys excelsos, dues guitarres, un caixó i un violí ocasional. Els músics, tots, vestits d'etiqueta. Entre els flamencs no hi abunden les corbates, i a Autoretrato tots en porten, fins i tot el cantaor Ismael de la Rosa.

Notícies relacionades

El muntatge es divideix en blocs temàtics. En el primer, que obren una soleá i una farruca, un convincent joc amb uns grans miralls recrea l'estudi de treball. Després surten a escena uns enormes marcs que apunten cap a un retrat familiar. Aquests miralls i quadros són part dels escassos elements escenogràfics d'un muntatge nu, en què el ball ho presideix tot. I més quan María Pagés acapara les mirades amb el seu poder, tant en el ball més alegre i rotund com en el més recollit, amb els seus moviments tan personals, a partir d'uns braços alats, i d'un sentiment d'autenticitat plena. Innovadora i sempre curiosa, Pagés és, per sobre de tot, molt flamenca.

Però no dubta a recórrer als versos de Machado, del seu admirat Saramago, de qui es pot escoltar la veu en off quan balla Mi refugio, o als de Miguel Hernández, amb unes emotives Nanas de la cebolla. Tampoc hi falta el toc d'un humor molt sucós amb els tanguillos d'El trajín de María, on recrea l'agitada vida de la companyia.Uns Tanguillos que la mateixa bailaora canta gairebé com si fossin un rap. Res frena la Pagés, un bailaora en la plenitud del seu art.