DAVID NICHOLLS: Històries per a elles i també per a ells

David Nicholls (Hampshire, Anglaterra, 1966) va fer 40 anys mentre estava escrivintUn dia(Columna / Maeva), una novel·la romàntica que és a la vegada un retrat del que li passa a una persona en el trànsit de la joventut a la maduresa i una entretinguda crònica de l'Anglaterra dels 90. Nicholls pertany al prolífic planter dels guionistes de la BBC, el qual molts crítics seriosos miren amb desconfiança, i les seves novel·les, a mig camí –per entendre'ns–, entre Marian Keyes i Nick Hornby, estan cridades a ser considerades més que un mer producte per llegir a la platja (com afirma Hornby). Nicholls té el suport dels lectors i la seva exitosa novel·la tindrà versió cinematogràfica. El 12 de juliol va començar a París el rodatge de la pel·lícula protagonitzada per Anne Hathaway i dirigida per Lone Scherfing, la realitzadora de la notableAn education.

Concebuda com un àlbum de fotos, amb enginyosos salts temporals, la novel·la segueix la trajectòria d'Emma i Dexter que tenen una relació sexual fortuïta quan acaben la universitat el 1988 i passen els anys sempre amb l'interrogant de si acabaran junts o no, a semblança deQuan en Harry va trobar la Sally. Però la pel·lícula que Nicholls

Notícies relacionades

Nous romàntics

ALESSANDRO D'AVENIA: Els colors del món dels adolescents

tenia al cap eraTal com érem: «Crec que sóc un dels pocs homes capaços de confessar que és una de les seves pel·lícules favorites», afirma en broma. «No llegeixo gaire literatura romàntica i intento evitar els clixés. Volia explicar una història que involucrés a parts iguals lectors i lectores».

El mateix Nicholls es considera producte dels anys 80, «una època irada i depressiva, un temps polític dividit i polaritzat». Igual que Dexter, el seu protagonista, ell també va acabar la universitat en la dècada dels anys 90. «Va ser com una gran festa amb molta autoindulgència i moltes drogues. També va tenir les seves coses bones, no cal dir-ho, especialment pel que fa a la música, però la metàfora que millor defineix aquella dècada és la cúpula del Millenium, construïda el 2000, un gran espai buit que no van aconseguir omplir i que mai ha servit per a res». ELENA HEVIA