Un descans plàcid i divertit

Jacques Tati (1907-1982) ja havia demostrat l'interès que li despertava l'estiu, com a espai cinematogràfic, en el seu primer llargmetratge,Dia de festa(1949). Amb la seva segona pel·lícula,Les vacances del senyor Hulot(1953), que va ser la primera en què va aparèixer el seu personatge més característic, Tati va ubicar tota la seva poètica còmica, tota la seva innata capacitat per concebre situacions i personatges a través del gest, la mímica i el treball innovador amb el so, en un escenari absolutament estiuenc.

La petita localitat de províncies deDia de festa, on arriba un grup de firaires durant els dies estiuencs, va ser substituïda per un petit i agradable complex vacacional a la costa bretona, amb l'Hôtel de la Plage com a centre neuràlgic on se citen anualment els mateixos personatges.

Els dies passen plàcidament entre àpats, tertúlies i matins sencers jugant al sol i banyant-se a la platja, fins que, per descomptat, entra en escena el sempre despistat, però molt educat i cortès, senyor Hulot, amb la seva pipa, el seu barret, els seus pantalons excessivament curts –no hi ha gran comediant en la història del cine sense una indumentària que el faci ràpidament reconeixible– i la seva xerrameca inintel·ligible. I com tots els herois clàssics del gènere còmic, de Charlot alpamplinesde Buster Keaton, dels personatges eternament acriaturats de Jerry Lewis a l'inspector Clouseau de Peter Sellers, Hulot ho entorpeix tot al seu pas i causa enrenou allà on posa els peus.

Les vacances del senyor Hulotes va rodar durant els mesos de juliol i octubre de 1952. Una de les seves característiques és que explora la relació entre els adults, o almenys els adults ingenus i innocents a qui Hulot representa, amb els nens, perquè són els únics que acaben comprenent la naturalesa del personatge i són feliços amb les seves bromes i les seves badades.

Tati aprofundiria encara més en aquesta relació en el seu següent film,El meu oncle(1958), en què el fill d'un matrimoni burgès, totalment obsessionat amb la seva casa ultramoderna, el seu automòbil i la tecnologia sofisticada dels aparells domèstics, es diverteix de valent quan és el seu desgarbat oncle Hulot qui el va a buscar a la sortida del col·legi.

Les vacances del senyor Hulotés una obra mestra de l'humor quotidià, així com un esplèndid reflex de la pausa estiuenca: el temps s'atura i només hi ha espai per a la distensió. El retrat dels turistes que se citen cada any en el mateix hotel és exemplar. Escolten la ràdio, juguen a cartes, prenen el te o es parapeten als tendals a la vora del mar quan el sol escalfa més del compte.

Notícies relacionades

10 pel·lícules d’estrena en plataformes que no et pots perdre al maig

El Grec obre etapa amb Leticia Martín al davant i aposta per més música i teatre

SÈRIE D'ESTAMPES / La presència d'Hulot, nom que Tati va agafar prestat d'un arquitecte que vivia al seu mateix carrer de París, i que no té passat ni feina o domicili conegut, és el més semblant a la d'un fil conductor: la càmera es fixa en un personatge quan Hulot es fica d'una manera o altra en la seva pausada i rutinària existència i d'aquesta col·lisió en naixerà un gag. De fet,Les vacances del senyor Hulotno té un argument ortodox, sinó que està construïda amb una sèrie d'estampes que passen en un mateix lloc i als ulls de l'atribolat personatge.

La pel·lícula va guanyar el premi de la crítica al Festival de Cannes del 1953, així com el premi Louis-Delluc, i dos anys després va ser nominada en la categoria de millor guió als premis Oscar. El director David Lynch va descobrir Tati gràcies a una emissió televisiva deLes vacances del senyor Hulot. «De seguida vaig caure rendit als seus peus. Tati em va fer riure de manera única, ja que es concentra en la part absurda de la vida sense perdre mai l'amor pels éssers humans», recordava anys després en aquesta definició exemplar.