07 d’abr 2020

Anar al contingut

entrevista amb el 'Tocaor'

Paco de Lucía: «Em fa por equivocar-me, decebre»

El 'tocaor' més universal actua aquest diumenge i el dia 27 al Liceu, com a colofó del Festival de Guitarra de Barcelona.

NÚRIA MARTORELL
BARCELONA

–Una altra vegada al Liceu amb la mateixa gira de Cositas buenas. Hi va tocar el 2006 en la primera edició del festival De Cajón!, però ara incorpora el ball de Farru. ¿Quin repertori té preparat?

–En el flamenc no passa com amb la cançó. Tocaré bulerías, etcètera. Ritmes flamencs que cada vegada toco diferent, encara que pugui semblar el mateix perquè l'estètica sí que és semblant.

–¿I quan traurà aquest esperat disc que trencarà un llarg silenci de sis anys i que segons ja ha transcendit serà un àlbum de coplas?

–Sí, aquesta és la idea. L'estava fent quan em va enxampar aquesta gira. Estaré tocant fins al desembre, però els primers sis mesos del 2011 els dedicaré al disc, sí.

–¿El produirà Javier Limón? ¿I és veritat que ja té gravada una peça amb Oscar D'Leon, ¡el rei de la salsa!?

–No, no. Javier Limón no serà el productor com no ho va ser de l'anterior, malgrat el que s'ha dit. I sí, hi col·labora Oscar D'León, però no em facis avançar-te en quina copla.

–¿És conscient de la quantitat de músics que esperen el seu treball per saber per quins camins han d'encarrilar les seves idees?

–És clar. Per aquest motiu trigo tant a gravar. La responsabilitat és enorme. Em fa por equivocar-me, decebre, fer una cosa que no agradi o no sorprengui. No faig mai un disc perquè sí.

–Acaba de gravar amb el mateix Wynton Marsalis. ¿Com va sorgir aquest homenatge conjunt a la ciutat de Vitòria, al festival de la qual va tocar el 2006?

–Va ser idea d'Iñaki Añúa, el director del festival, molt amic de tots dos. Li feia il·lusió fer un homenatge a la seva ciutat i que hi fóssim tots dos. I jo vaig disfrutar del seu somni.

–Va ser el primer flamenc que va aconseguir el Príncep d'Astúries i recentment es va convertir en el primer espanyol honoris causa de la universitat de Berkley. ¿Què fa per controlar l'ego?

--L'ego el tinc molt equilibrat. No m'afecten gaire els piropos. Sé molt bé qui sóc i quines són les meves limitacions, més que les meves virtuts. És veritat que tots som una mica vanitosos, però t'asseguro que prefereixo l'«ole» d'un guitarrista jove, l'admiració i la capacitat d'emocionar la gent que premis així. L'èxit consisteix en això.

–Per molts és el Déu del flamenc. El cantaor Duquende assegura que ha arribat a veure-li l'aurèola...

–Ha, ha. És molt graciós. Duquende ens fa estar contents a tots. A la gent li agrada atribuir noms i adjectius, però sóc un treballador a qui li agrada fer bé les coses, que hi posa afecte i passió, que té condicions, d'acord, i que ha obert algunes portes perquè els que vinguin darrere hi puguin introduir coses diferents.

–Parlant de noves generacions, encara no ha nascut qui el desbanqui. ¿El preocupa?

--No, perquè hi ha gent que toca realment molt bé i que fa que el flamenc tingui una bona salut. El que passa és que jo sóc a qui més reconeixen perquè tinc un historial i una biografia extensos i perquè tothom em coneix.

–En un discurs va explicar que amb 9 anys el seu pare li va dir: «¿Saps llegir i escriure? ¿Sumar, restar, multiplicar i dividir? Ja no et puc pagar l'escola, queda't a casa, tindràs tot el dia per tocar i arribar a ser algú». ¿Quantes persones en circumstàncies així s'han quedat pel camí?

–En el flamenc hi ha moltíssima gent amb qualitats increïbles que s'hi queden perquè no tenen constància o intel·ligència per fer carrera i perquè sempre ha estat mal vist. Se'l considera una música de tercera quan és la més important d'Europa. És la millor música folklòrica que hi ha, per dir-ho d'alguna manera, perquè en el seu moment va pujar esglaons i és més sofisticada.

–Però, ¿per què no neixen o s'encunyen palos nous? El que sí que sorgeixen són variacions, com les malaguenyes d'El Mellizo o d'Enrique Morente, per posar un exemple de cantaor viu...

–Per tradició. S'han establert un munt de ritmes i estils i no se'n necessiten més. I el que fem és construir-hi a sobre i desenvolupar-los.

–Es diu que vostè és l'únic guitarrista que ha tocat per a concert tots els palos del flamenc...

–Doncs no ho sé, la veritat.

–¿Què té la guitarra Paco de Lucía que es comercialitza amb el seu nom que no tinguin les altres?

–Tot el que he aconseguit en la vida, els llocs en què he estat i en el moment just; en una època de transició de la tradició a la modernitat, a banda que segurament no dec tocar gaire malament...

–Gràcies per la reflexió, però em referia a la guitarra, a l'instrument.

–Ah, ho vaig fer per un amic, per ajudar-lo a buscar-se la vida. Jo no sóc comerciant.

–En realitat, no ha sortit mai en cap anunci ni ha cedit la seva imatge.

–No m'ha agradat mai el mercantilisme.