Carme Portaceli: «L'obra és un reflex extrem d'aquest món»

–L'exigent públic de l'obertura del Grec no es talla i, com va passar fa dos anys, escridassa si no queda convençut. ¿Por al repte?

–Jo no penso en aquestes coses. Tinc la pressió de sempre: vull que l'espectacle vagi de meravella, que els actors s'hi sentin còmodes i que donin el màxim d'ells mateixos. Estem fent una feina súper honesta i ens hi deixem la pell, i això és el més important. És un gran honor obrir el festival més important de Barcelona.

–I és la primera dona que ho aconsegueix, un doble repte.

–Tinc una sort enorme. Aquest any també m'he estrenat a la Sala Gran del TNC. Penso en les moltes dones que pensaven que això no passaria mai. Aquesta és una revolució que amb prou feines té cent anys.

–¿S'ha sentit com l'heroi rebel Prometeu moltes vegades al llarg de la seva carrera?

–Ufff. No ho sé. El que sí que he sentit moltes vegades és la invisibilitat. Allò que deia María Jesús Valdés: «Els homes no és que no ens vulguin, és que no ens veuen». És una frase genial.

–Doncs aquest és un muntatge de dones. Fins i tot ha donat a una actriu, Carme Elias, el paper protagonista de Prometeu. ¿Per què?

–¿I per què no? El món, històricament, ha estat masculí, tots els mites eren homes, però ara ja no és així. I no és una visió feminista. És actual.

–¿Quina lectura actual poden fer els espectadors d'aquest clàssic?

–El públic veurà un reflex extrem del món en el qual viu. Hi ha moltes coses d'avui, i no només en referència a les tiranies i les dictadures. El món de Zeus és terrible, sòrdid, terrorífic, luxosíssim. És un món d'un control enorme en què qui s'escapa és totalment apartat i, després, també utilitzat.

–Les tragèdies dels clàssics es perpetuen eternament...

–Segueixen passant coses terribles. El text d'Èsquil explica com Prometeu es rebel·la contra el tirà Zeus, que té intenció de convertir els humans en animals, i li roba el foc per donar-lo als mortals perquè siguin éssers conscients i cultes. Zeus el castiga i l'aïlla del món.

–¿Per què va decidir en la seva dramatúrgia (juntament amb Pablo Ley) afegir un final procedent de l'obra Zement de Müller sobre l'alliberament del tità?

–La idea de Müller em va resultar molt interessant: el mite, després d'estar tancat durant tant de temps, quan surt alliberat al món està calcinat, dissecat... Jo també em plantejo: ¿en què queda una rebel·lió dissecada? ¿En una samarreta amb la cara de Che Guevara estampada?

Notícies relacionades

Tornada al “cole” dels teatres de Barcelona: les obres que cal veure en aquest inici de temporada

Els Premis Goya 2026 se celebraran a Barcelona el 28 de febrer

–Es qüestiona, doncs, si va valer la pena donar el foc als homes.

–Als éssers humans. Dir homes és un error del llenguatge que no és innocent. Abans la dona no existia i ara diuen que home és un terme genèric, però de genèric res de res. Quan el text parla dels homes diem els mortals, efímers... Fa anys que jo ho faig així en totes les meves obres. Em sona malament dir l'home és un ésser que... Jo crec que sí que va valer la pena que els éssers humans rebessin la consciència, encara que moltes vegades l'han utilitzat de forma vomitiva. I les revolucions són necessàries perquè és l'únic que es pot fer, ¿no?