Cibelle, no és gens fàcil ser verd

Els dos primers discos de Cibelle ja apuntaven maneres, però, amb el tercer, la cantant s’escapa del gràfic. Ara, Cibelle ja no és una cantant brasilera, sinó transnacional, galàctica, de ciència-ficció. Tropicàlia, sí, però del segle XXII. Sense intencions de revolucionar una escena musical, a diferència d’aquell col·lectiu dels anys 60, però movent-se en una desacomplexada mescla d’experimentació ikitsch. Bastant bocabadats i desconjuntats ens va deixar dijous al seu pas per La 2, d’Apolo.

Cibelle va convertir l’escenari en una espècie de sucursal del bar deLa guerra de les galàxies, amb elements d’atrezzoprobablement fabricats amb kriptonita de primera qualitat i una tropa de músics guarnida amb còsmica vestimenta. A diferència del seu pas per CaixaForum, l’estiu passat, va desplegar un espectacle complet: la presentació deLes Vênus Resort Palace Hotel, un disc que brinda una banda sonora per a l’últim cabaret que quedi dret després de la catàstrofe atòmica que acabarà amb nosaltres qualsevol dia d’aquests.

TRÒPIC ESOTÈRIC / Així que l’actuació va consistir en el repàs integral d’aquest nou treball sense afegir-hi cançons dels altres discos. Un material que brinda un desafiament a tot aquell que aspiri a explicar la música amb paraules. Perquè, després de posar en marxaWelcome, amb sons d’ocells silvestres i veus en ressò, Cibelle va mesclar i agitar a plaer: cançó tropical de creuer feliç (el calypsoUnderneath the mango tree, prestat de la banda sonora de007 contra el Dr. No, de la sèrie de James Bond),music hall impostat (Melting the ice), pop retrofuturista (Lightworks, de Raymond Scott, proveïdor de música per aBugs Bunnyi sèries de dibuixos animats de Warner) i balades esotèriques (Sad piano).

Notícies relacionades

Guardiola, a prop de firmar el divorci

L’Auditori oferirà mig miler de concerts la pròxima temporada

Anar d’un gènere a un altre no va trencar la sensació d’unitat, perquè, malgrat els canvis de registre, arranjaments i atmosferes apuntaven cap a una mateixa direcció: un disseny de cançó somiadora i excèntrica construïda amb elements barats i antics. Sons electrònics de fira ambulant, reverberacions, ritmes de revetlla, rockabilly d’autos de xoc i udols tribals, en un exquisit suggeriment de música ambiental per a un futur Mercashow.

Posant el llacet al conjunt, una Cibelle situada entre la diva visionària i l’animadora de discoteca, que va baixar a la pista per cantar una de les peces. Tancant el repertori va sonarIt’s not easy being green, el granhit de la Granota Gustavo, que va sonar profundament autobiogràfic, encara que la brasilera (resident a Londres) es va deixar dues cançons del disc per als bisos:The gun and the knife iSapato azul, amb què es va acomiadar desitjant als seus seguidors «molt d’amor». Si l’últim cabaret de la història serà com aquest, ¡endavant amb la catàstrofe atòmica!