Rai Escalé mostra una visió feridora de l'ara

Al barri del Born de Barcelona, davant del que és el Museu de la Xocolata, funciona des de fa sis anys la Iguapop Gallery, una sala d’art que defensa les noves opcions i la recerca de situacions que, des de la passió per les formes més avançades del nostre temps, crec que defensa els principis sempre en lluita de la creació. No l’havia visitat abans per un desconeixement del qual m’acuso, però un suggeriment amical sobre Rai Escalé (Barcelona, 1964), que exposa en aquesta sala fins al pròxim dia 17, m’ha permès contemplar una obra amb força i saber que l’espai segueix una programació oberta a noves inquietuds.

La present és la tercera exposició que Rai Escalé realitza a la citada sala (2006, 2008 i ara, 2010) i el felicito perquè he observat, a través d’anteriors catàlegs, que avança

–pinta i aporta, a més a més, dues escultures– i que ho fa de forma coherent amb la seva pròpia manera d’expressar-se. És a dir, que resulta coherent dins d’una destrucció inquietant del que ens va ensenyar l’expressionisme. Descriu homes i dones en estat de destrucció interna, en lluita amb els seus pensaments que contribueixen a la perversió de les formes. Crea –crec que ell ho sap i, si és així, ho corroboro– la Monna Lisa dels temps actuals, la dona que passa entre cadires i taules en un establiment fosc i amb llums boges, que seu sola en un divan i abans s’ho mira tot amb indiferència. O fa l’Apolo o el David que se senten orfes de tota relació estable i sense projectes de futur. Són els que viuen el present com si fossin les seves arrels.

Notícies relacionades

Cookie Mueller i la literatura del costat salvatge escrita per dones

Antonio Muñoz Molina, escriptor: "La lectura és un acte de sobirania no mediatitzat per cap tecnologia"

Concreta, però no es queda simplement en les formes que descriu, sinó que posa en relleu en les seves dues escultures l’agressivitat interna que crema en l’actualitat moltes persones, així com ressalta que, si no ens aturem –a ell potser no li importa que així no sigui, però a mi sí que m’importa–, anem cap a l’humúncul perquè els grans principis ens queden massa lluny o han quedat espatllats pel mal ús que entre tots n’hem fet.

Rai Escalé ha titulat la present exposicióSang Freda. Suposo que es refereix al que retrata i posa de manifest, perquè ell s’implica plenament i amb ardor comunicatiu en el que ofereix. Fa més que descriure el que es veu en les seves concrecions, perquè crea una mena d’arquetips que potser corresponen a homes i dones vistos des del punt de vista extern, però que van molt més enllà en les intencions. Es tracta d’una exposició forta, que s’ha d’afrontar amb l’esperit ben proveït de valors, però que s’ha de veure perquè respon de veritat a allò que ha de ser la pintura. Recomano, per tant, la visita.