Sílvia Pérez Cruz: "Això no és un producte, jo aquí m'hi deixo l'ànima"

La cantant, compositora i multiinstrumentista de Palafrugell Sílvia Pérez Cruz llança aquest divendres 'Domus', un disc que es podrà sentir a la banda sonora de 'Cerca de tu casa', pel·lícula d'Eduard Cortés que ella mateixa protagonitzarà i que s'estrenarà al maig. Abans, el 14 març, Pérez Cruz presentarà el disc al Tívoli.

'Domus' arriba després de 'granada', el seu treball amb Raül Fernández, Refree. ¿Li havia creat alguna incomoditat haver arribat al màxim reconeixement amb un disc de versions?

No, a vegades, els fruits arriben amb retard. L'anterior, '11 de novembre', que va arribar a ser Disc d'Or, va ser una inversió i jo sabia que si amb 'granada' em contractaven en sales més grans era pel meu treball previ. Volia fer un disc de versions, que per a mi no és un exercici menor, i vaig elegir Raül. Tenia ganes de mostrar l'animal, la bèstia desbocada.

Es pot fer música de moltes maneres: interpretant, component...

I cadascuna em dóna coses diferents. Hi ha una part matemàtica, artesana, fantàstica. I la interpretació per a mi és la vida. Però tot ha de ser de veritat. La música per a mi és una filosofia, una manera de vida. Compondre és com un joc i cantar ho és tot.

A 'Domus' firma també la producció.

En els dos anteriors discos també produïa, però compartint-ho amb una altra persona. No em puc separar de cap part del procés.

Cantant, instrumentista, compositora, productora, artista d'escenari... ¿Vol ser-ho tot?

No, si no vull ser res... No vull reivindicar res de res. Jo faig el que m'agrada i quan puc justificar-ho. He estudiat música tota la meva vida i un dia vaig descobrir que cantant les emocions sortien més ràpid. M'hi tiro de cap, però també sóc molt mental. És veritat que la gent dóna per descomptat que la part creativa és masculina i l'emoció és de dona, i aquí és quan em salta el relé. I penso: ¿ara he d'explicar-ho? I no en tinc ganes. Jo aquí m'hi deixo l'ànima. Això no és una carrera, un producte, és alguna cosa més. Si no, no faria aquestes coses tan rares. És molt seriós.

Coses rares. ¿És una forma de parlar o ho creu així?

Són rares en el sentit de l'ordre de les coses. Sempre m'han dit això de "no et centres mai, toques mil estils".

Això es va dir molt durant uns anys. Ja no.

Jo pensava: ¡però estic aprenent! Hi ha artistes que tenen molta pressa. Jo no. Amb '11 de novembre' em preguntaven per què ho feia, si podia gravar un disc d'intèrpret, per lluir-me. Doncs no.

A 'Domus' conflueixen aromes i ritmes, sense gèneres musicals canònics.

No. Les cançons tenen bastanta fusta, excepte 'Cuota de lua' i 'Ai ai ai', que supleixen la 'Lambada' i una de Shakira que tenia uns drets molt cars. En les altres no hi ha cap gènere concret. És el meu imaginari, no és voler ser moderna per passar a la història.

El motor inspirador de 'Domus' són els desnonaments. ¿Pel seu costat emocional o pel reivindicatiu?

Per tots dos. Tenia ganes de ser dura i dir les coses pel seu nom, però no em venia de gust fer una cosa pamfletària. Això va més enllà: expressa una emoció de la gent que s'ha sentit fracassada, sense autoestima, i que descobreix que no tota la culpa era seva, sinó del sistema. Però hi ha moments més concrets. Com a 'No hay tanto pan'.

"És indecent / gent sense casa / cases sense gent".

La veig molt lorquiana. Després, 'Duérmete', sobre l'opi del poble: millor que t'adormis i no te n'assabentis de res. I 'Sí se puede': volia que la banda sonora que havia elegit el poble sortís.

'Sí se puede': ¿no va pensar: "ara em penjaran el cartellet de Podem"?

No, jo expresso moltes coses cantant i no sé amb quin partit polític he de fer-ho. El missatge és que la gent que han desnonat té força per tirar endavant.

Si 'Domus' no arribés a la gent, al poble, ¿seria un fracàs?

No, si el meu triomf o fracàs ha de dependre d'això estic massa venuda.

¿El veu com un disc de música popular?

Jo la música la faig per a tothom, i després si un intel·lectual o un supermúsic volen rascar, que hi trobin alguna cosa. No vull discursos. El discurs pot enganyar: hi ha gent que en sap molt d'això.

Fa uns dies, Nacho Vegas es va burlar al Palau del banc que patrocinava el seu concert, en què cantava contra els desnonaments. ¿Ha pensat en quines situacions pot trobar-se defensant un disc d'aquesta temàtica?

És que a 'Domus', si me'l miro, em puc oblidar dels desnonaments. És com 'Gallo rojo, gallo negro', que parla de les relacions de poder que han existit sempre. M'interessa més això que la concreció.

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

Si es posiciona se li exigirà més i es buscaran les seves contradiccions.

Sí, penso en això. Per exemple, els preus de les entrades: hi poso un límit. Però hi ha coses que se t'escapen: qui patrocina tal festival. Abans no havia caigut en aquestes coses perquè no tenia importància el que jo fes. He de començar a pensar què significa cada moviment que faig. I de política no n'he de parlar. ¡Tant de bo només parlessin de les coses els que en saben!