Còctel vital i explosiu

L'actriu Natalia Tena (10.000 km, Juego de tronos) és pura energia. Ho va demostrar en la seva visita a EL PERIÓDICO, on va gravar una versió acústica d'una de les noves cançons del seu grup, Molotov Jukebox, de camí cap a Figueres, on aquesta nit actua al festival Acústica. Allà, la majoria del repertori serà del seu primer àlbum, Carnival flower, una explosió de color, frescor i energia. El pròxim, Tropical gypsy, serà diferent, adverteix. «En el primer comptava amb cançons molt diferents que bevien d'estils diversos. En el pròxim, que ja preparem, ens centrarem més en l'ona tropical balcànica pura», explica Tena, nascuda el 1984 a Londres de pares espanyols.

Too late, el tema que va interpretar en aquest diari amb Sam Apley (veu i violí) i Adam Burke (guitarra) -el grup el completenTom Wilson (baix), Angus Moncrieff (trompeta) i Rami Sherrington (bateria)-, parla d'una relació que s'ha trencat. Però no es tracta d'un tema amorós ni té res de lànguid. «Aquesta cançó parla d'algú de la banda que ja no és amb nosaltres. Va ser molt dur perquè em va costar més trencar amb ella i superar la seva pèrdua que si hagués sigut un exnòvio. El final d'una amistat també pot ser horrorós. Però la vida segueix», comenta amb la seva peculiar forma de parlar, molt ràpida, i amb un castellà en què es colen constants anglicismes.

A Anglaterra, on resideix, el seu grup és més conegut. A Espanya, on Molotov Jukebox comença a tenir bolos, Tena és sobretot famosa per les seves encarnacions de la buixa Nymphadora Tonks a la saga de Harry Potter i la salvatge Osha de Juego de tronos. I també, és clar, per 10.000 km, el premiat film de Carlos Marqués-Marcet. «No puc dir res de Joc de trons. Tot és més secret que mai perquè el sisè llibre no ha sortit. Per això hi ha tant secretisme. És molt heavy».

A Molotov Jukebox, Tena compon, canta i toca l'acordió, un instrument que va descobrir gràcies al teatre. «Va ser quan vaig entrar en una companyia on s'exigia tocar alguna cosa, i entre els instruments que oferien hi havia un acordió. Quan vaig veure l'acordió vaig connectar-hi», recorda. Tres anys abans havia abandonat els seus estudis de piano. «N'havia estudiat des dels 3 anys, però als 17 vaig començar a odiar-lo. Jo volia tocar per fer rock i, encara que en la música clàssica hi havia coses que m'agradaven, els exàmens del conservatori em van treure les ganes de seguir. No els suportava». Tena és pura dinamita. Gesticula molt mentre parla i fa calades a una pipa no tòxica de la qual només surt un vapor blanc. Li agrada cuidar-se. «M'he aficionat a córrer. Abans nedava, però després de passar un mes al Brasil i nedar a l'oceà no vaig voler saber res del clor. M'agrada córrer perquè et sents fenomenal».

La passió del directe

La seva música reflecteix l'esperit del grup, però les lletres del nou àlbum, que esperen tirar endavant amb el cowfunding, han sigut creades la majoria per Sam -el seu noi- i ella. No hi ha res com tocar en directe, afirma. «L'adrenalina et canvia. A l'escenari no et veus a tu mateixa, ets tu mateixa». Això sempre que no hi hagi problemes de so. «La pitjor cosa que et pot passar en un concert és no sentir-te. ¡Et sents tan vulnerable!».

Res d'això va passar quan en la seva actuació a EL PERIÓDICO, exigents com són, van fer diverses proves abans de trobar la versió definitiva.

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

Vegeu l'acústic de 'Too late' amb el mòbil o

a e-periodico.cat