Al compàs de la llibertat

La tradició necessita del present. «En el flamenc hi ha un problema: pel respecte que li tenim, sovint ens quedem en el punt museístic. I en lloc de salvaguardar-lo, possiblement el que fem és matar-lo. El que no està viu, està mort», assevera la cantaora Rocío Márquez (Huelva, 1985). Els mestres necessiten ser recordats. I això és el que la jove artista fa amb el seu admirat Pepe Marchena en el disc El niño (El niño de Marchena va ser el primer sobrenom d'aquest mestre de mestres).

Rocío homenatja el Marchena «clàssic», coneixedor enciclopèdic del cante, i el Marchena «creador», inventor incansable de nous estils i creatiu investigador. Per a la part clàssica va recórrer a Faustino Nuñez per a la producció i va reclutar músics com Pepe Habichuela, Manolo Franco, Manolo Herrera i Raúl Rodríguez («que juga amb la música com feia Marchena», subratlla). I per a la part de nova creació va buscar Raül Fernandez (Refree), que també va fer la funció de multiinstrumentista juntament amb Niño de Elche (cante), Oriol Roca (bateria) i Miguel Ángel Cortés (guitarra).

Obrir finestres

«Al principi només pensava centrar-me en el clàssic -admet-. Fins que em vaig adonar que hi faltaria l'essència de Marchena: el seu pes creatiu. Va sorgir el nom de Refree i vaig veure la possibilitat d'aprendre; d'obrir finestres». La metodologia vas ser molt diferent amb cada productor. «Amb Faustino vam anar a l'estudi, vam buscar quin guitarrista anava millor amb l'esperit de cada cante, vam gravar tres vegades cada tema i vam escollir la versió que més ens va agradar».

Amb Refree, en canvi, la dinàmica va ser «anar provant, anar buscant i elegint els músics sobre la marxa, fins que tot fluïa».A Márquez la vocació se li va despertar aviat i amb tossuderia. Als 9 anys ja actuava en penyes flamenques. «La meva mare canta molt bé. I el meu avi. I la meva cosina. Però cap s'hi ha dedicat professionalment. De fet, els va costar entendre fins a quin punt em feia feliç cantar». La seva obsessió era anar a les penyes per escoltar els fandangos de la seva terra. «Jo vull cantar això, ¡jo vull cantar això! Em posava molt pesada», riu.

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

Amb 11 anys es va presentar al concurs Menudas estrellas (va guanyar l'estrella de bronze) i va començar la seva etapa mediàtica: mesos després va obtenir el primer premi d'artistes novells organitzat per la COPE i la van invitar a espais de TV com Esos locos bajitos, De buena mañana, A tu lado, Senderos de gloria... El seu camí podia haver seguit per aquí. «He passat per moltes experiències i totes necessàries per saber què vull. Em van oferir gravar un disc més comercial. I quan vaig escoltar les cançons em vaig sentir perduda. Fins que vaig entendre que no era capaç de defensar una cosa així».«No he volgut mai ser un prototip de res. Tinc el que tinc. Em mostro com sóc. I ni tan sols intento tenir una veu flamenca ni rajá», afegeix. I això no li va impedir guanyar el 2008 la prestigiosa Lámpara Minera del Festival del Cante de las Minas de la Unión i els quatre primers premis (fins llavors només Miguel Poveda ho havia aconseguit). Márquez recorda que per a Marchena el punt de partida mai era el final. «Era un dels cantaores més lliures. I aquesta sensació tan gran que transmetia és el que jo vull aconseguir».

Vegeu l'acústic de 'Fruta colorada' amb el mòbil o a e-periodico.cat