Maria Rodés, el candor de la 'copla'

Coplas sense drama. Sense veu esquinçada. Coplas sense histrionisme. El dolor i la pena es poden cantar amb candor. Com sempre fa Maria Rodés. Només que aquesta vegada ha escollit un gènere injustament estigmatitzat per endur-se'l al seu particular univers. «Busco l'expressivitat des de la subtilesa. És un esquinçament contingut, de processons que van per dins», admet una artista que ja s'havia identificat amb la figura de cantant torturada. ¿Per què la pena inspira tant? «Perquè a vegades amb les cançons busquem que ens estimin», sospira. Aquesta nit inicia la gira de Maria canta copla al Palau de la Música.

L'àlbum comença amb Miedo. ¿Per por d'abordar un estil d'aquest calibre? [rialles]. «No ho havia pensat. Potser ha sigut una decisió del meu inconscient». Ja en aquest primer tema deixa clara la seva valentia a l'hora d'acostar-se a la copla i al cuplet (que també n'hi inclou dos). I no només per com els canta. També pels arranjaments. «La idea era treure solemnitat i teatralitat. Portar-los a un terreny íntim. M'agrada que convisquin arranjaments clàssics (castanyoles, guitarra espanyola...) amb altres que apareixen en els meus discos anteriors (guitarres elèctriques, sintetitzadors...)». I explica que juga amb «el contrast entre lletres amb molt de pes dramàtic i tractaments a vegades naïf. Volia posar-me a prova com a cantant i arranjador».

El germen

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

En realitat, l'autora de joies com Cae lo que fuego fue i Mirall es va acostar a aquest estil per casualitat. Fa dotze anys es va plantejar versionar cançons de pel·lícules. I va ser el músic i productor Ricky Falkner qui li va proposar fer-ho amb cançons espanyoles. Per cert, a Falkner l'àlbum li sembla «preciós». «Li vaig dir que havia sigut en part culpa seva, i em va contestar que 'quina culpa més maca'».

Albert Pla col·labora en tot un clàssic, Tatuaje: «Él vino en un barco, de nombre extranjero...». Però Pla «hermoso y rubio como la cerveza» precisament no ho és… [rialles]. «Ens vam conèixer quan estava fent l'àlbum. Vam parlar de fer alguna cosa junts i vaig pensar que la seva col·laboració en aquest tema era una bona primera presa de contacte. A més a més també hi introdueix una mica de teatralitat i un toc d'ironia que em venia de gust donar-li a la cançó». Sobre l'explícit i sembrat nom de l'àlbum, Rodés explica que buscava «homenatjar els vells títols de discos de coplas». I que li va semblar una «forma concisa i divertida de deixar clar de què va el projecte». Una aventura en què segueixen molt presents dos constants en la seva trajectòria: dolçor i intimitat. «Suposo que és una cosa que té a veure amb el meu estil, sí. Aquest disc també és un petit homenatge a les meves fonts d'inspiració: pena, frustració, desamor... Les que em vinculen precisament amb la copla. Encara que d'alguna manera, aquest treball simbolitza el final d'una etapa més jove en la qual la dolçor i la intimitat han estat molt presents». Rodés sempre ha funcionat des de l'instint. «Quan penso i miro d'organitzar-me sempre acabo confonent-me -riu-. La majoria de conclusions importants les he tret després d'un moviment aparentment absurd o poc calculat».¿I s'atreviria a cantar alguna copla en català? «Doncs hauria de traduir-la i no sé si quedaria gaire bé. Però, ¿per què no? Un altre repte».