"Som al final d'una era, d'un sistema"

Després de cinc anys de silenci discogràfic, Gerard Quintana s'entrega al rock, i ho fa amb el millor i més eficaç aliat: Xarim Aresté (Very Pomelo). Tots dos comparteixen pis a l'Eixample des de fa un any i mig. I la composició de l'àlbum que demà publiquen, Tothom ho sap, ha estat intensa, intempestiva i desposseïda de complexos. El tema que canten en acústic per al diari, La campana, l'hi dediquen a Marc Marginedas, el periodista d'EL PERIÓDICO alliberat després de sis mesos segrestat a Síria. És la peça que conté les claus del disc: des de l'estrofa que ha inspirat el títol, fins a consignes independentistes que en altres tenen continuïtat («Som i serem/ amb dos pebrots i una arengada») i fins i tot explica per què hi ha una mosca a la caràtula.

-La campana és la clau que obre les portes del disc, ¿oi?La campana

-Gerard Quintana: És un disc amb un plantejament de rock molt obert, toquem molts pals.

-Xarim Aresté: Aquesta peça té una part més tranquil·la i una altra de més potent. Intentem reinventar la cançó en cada cançó, dins de la mateixa cançó. I La campana és la més explícita, sí.

-G. Q.: La campana és l'alarma d'altres temps. Sona i tot es pot desordenar. Xarim diu que és com l'altaveu d'un psiquiàtric, d'un manicomi: amb tantes frases expressant-se, frases que podrien dir diferents personatges.

-X. A.: Estem davant una nova trajectòria del Gerard, que sempre ha cantat sense exagerar, sense sobrepassar límits, paràmetres.

-G. Q.: Si estàs ben acompanyat, et permets trencar-los. L'un anima l'altre. I no havíem pas de fer una reproducció del que ja havíem fet. Calia explorar.

-En realitat, al disc es percep una necessitat constant de reinventar. De reinventar-se.

-G. Q.: És que estem en el final d'una era, d'un sistema. El mateix de les autonomies, s'ha de reinventar. El 2014 s'ha de prendre una decisió per a la història. Ens hem de reinventar ¡fins i tot a nivell global! Hem de quedar-nos tan sols amb el que és imprescindible per poder iniciar aquest viatge incert.

-X. A.: El que tenim ja no serveix.

-¿I el rock és el millor vehicle per potenciar aquesta sensació?

-G. Q.: El rock és un bon vehicle per dir les coses amb més força. Sobretot, si tens un bon equip. Perquè aquesta mateixa actitud, un tot sol, està més a prop del cantautor. Aquí som cinc músics al 100%. El rock és molt d'actitud, sí. Altres estils responen més a una proposta estètica, més mental, més analítica. El rock, en canvi, és visceral.

-X. A.: Va més enllà de les paraules. Estàs posant-hi la sang.

-G. Q.: Em ve al cap Patti Smith, una referència que destapo més que mai. Aquí hi ha aquell nen que va descobrir Horses: un espai suggerent, estimulant i inspirador, pel qual ens passegem en aquest disc.

-X. A.: Ens hem tret els complexos de sobre. Mostrem el que ens ha sortit de dins, sense filtres ni obstacles. Hem treballat cada mes com si fos l'últim, el definitiu. En aquest any i mig de preparació, ens hem deixat la salut entrant en un estat de no temps, dedicant-hi les 24 hores del dia.

-Una estrofa de la peça, digna d'aturar-se: «Tota la vida sentint,/ el seny és al fons a la dreta./ Mentre amb l'esquerra/ et toca eixugar-te la pandereta...»

-G. Q.: Tots sabem què hi ha al fons a la dreta. I més amb aquesta majoria de dreta, o de dreta extrema, en aquests temps d'involució democràtica esperpèntica. Amb aquestes estrofes, volem aportar una mica d'ironia i humor. Perquè, si tot és cru, ¡casumdena! És una cançó antisistema. Cantem que hi ha una mosca al plat, ¡i la majoria de gent segueix menjant!

-X. A.: També diem que s'està fent fosc, però no passa res. No hem de tenir por d'anar més enllà.

-G. Q.: Els canvis són inevitables.

-X. A.: Ho diem a Ara o mai. I a Els inventors: No tornarem enrere... perdem la por a perdre».

-G. Q.: En totes les cançons hi ha aquesta consciència de final d'etapa. D'un realisme optimista, que no accepta l'engany. «Seguirem aquí inventant/ una nova manera...» [Quintana recita la lletra d'Els inventors]. Caldrà lluitar, ningú vindrà a salvar-nos. Però ¿qui hauria dit fa cinc anys que hi hauria aquest percentatge de vot amb opció sobiranista? Semblava una utopia. I ¿qui hauria dit que Europa és un fracàs? No ho semblava.

-X. A.: No és un disc reaccionari, ¡és accionari!

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

-Al disc també hi ha espai per a l'erotisme. A Figues de moro -«quan entro dintre teu, sé que soc al paradís»-. I a  Arribarem al cel (aquesta nit).

-G. Q.: L'he recuperat, feia temps que no ho feia. Arribarem al cel va ser l'última que vam fer i és molt òbvia. Però el rock és un gènere que et permet ser més desinhibit. Entrar dins del concepte.