Cadena de regals musical

Són gairebé 180 acústics, en dos anys i quatre mesos, agrupats sota un epígraf: Música Directa. I fa gairebé un any que s'hi va incorporar una curiosa cadena de regals, que va començar de la manera més innocent i que s'ha anat tornant canalla a mesura que els artistes han anat deixant que si un cabdell de marihuana, que si una xina, un porro, un condó...

És un atracament en tota regla. El joc consisteix que al músic que ve a actuar se li demana al mateix estudi de gravació que deixi un obsequi per al següent convidat. I cada un es fotografia amb l'objecte que rep. La idea va sorgir després de comprovar el caràcter oblidadís dels artistes. Sidonie es va deixar una celleta. Los Coronas, una bufanda... La temptació era fàcil: demanar-los que ho fessin expressament. La primera víctima (llavors, sense testimoni gràfic) va ser el grup barceloní Egon Soda. El guitarrista i lletrista Ferran Pontón es va treure de la butxaca una petita joguina de Playmobil del seu fill. Teníem la primera baula.

Un milió i mig de visites

Artistes de diferents estils i procedències, desconeguts i mediàtics (l'acústic de Melendi acumula més d'un milió i mig de visites), des que va començar l'aventura de Música Directa, la tardor del 2011, han anat prestant-se a despullar els seus singles. O fins i tot a estrenar per a l'ocasió un tema inèdit. I en el format més arriscat. Mostrant el seu talent sense xarxa, sabent que després no hi hauria cap pirueta tècnica que solucioni possibles desgavells (res de pro tools antidesafinaments).

Hi ha hagut cantants reincidents. En tot aquest temps han tret nous discos. I han tornat a venir. La reina és India Martínez. Perquè va ser la primera que va gravar un acústic (va ser un 7 d'octubre del 2011 i va cantar el seu hit Vencer el amor). Perquè va tornar dues vegades més. I perquè en la seva última visita va ser la primera convidada que va estampar la seva firma en un improvisat mur de la fama. La paret blanca de l'estudi acabat de remodelar demanava a crits ser grafitejada. Va deixar de regal un osset de peluix que portava a la maleta (va venir directa de l'AVE) i que va dibuixar al costat de la seva firma. El seu destinatari: la banda Seguridad Social, que va cantar, pletòrica, la seva famosa Chiquilla.

Després hi ha les formacions i cantants que s'han marcat doblets: els despistats Sidonie (els segons que van desfilar pel local); Rosana; Pedro Guerra; Manuel Carrasco; Dani Flaco; Beth; Lidia Guevara; Andrés Suárez; Projecte Mut; Pau Donés; Estopa, i Leiva. Bé, aquests dos últims es mereixen un apartat exclusiu. I el tenen (a la pàgina següent).

Anècdotes per donar i vendre

Cada vegada que es publica un acústic, a l'edició de paper d'aquell mateix dia hi ha també un enllaç a la web i el seu corresponent reportatge o entrevista. En una d'aquestes, Christina Rosenvinge va deixar anar una perla que va armar un bon enrenou: «La música femenina s'ha convertit en una carrera de bandarres».

 

Un dels primers que va venir a fer el seu Música Directa va ser Manolo García. Gairebé sense camí recorregut era més senzill recórrer a artistes amics. Ho va acceptar de seguida. Temps després, l'altre Último de la Fila, Quimi Portet, també es va deixar temptar. Com Albert Pla. O Quico Pi de la Serra. O Jaume Sisa. Ossos durs de rosegar en aquestes arts. Hi han desfilat grups que s'havien dissolt. Ja T'ho Diré, que es va reunir de forma esporàdica, va gravar dues cançons amb públic present i mesos més tard va tornar. Encara que no com a grup. Ni amb tots els seus integrants. Tres s'havien reagrupat en un altre projecte: Smoumolnö.

Aquesta cadena de regals està propiciant anècdotes de tota mena. Sort que l'haixix que va deixar el grup gadità La Canalla va ser  per al crooner Zenet, que no va dubtar a posar exhibint el regal a la palma de la mà. O que el condó de Bremen anés a parar a les mans del desinhibit Leonmanso. O que el curiós tabac del conjunt noruec Kakkmaddafakka -«és típic de Suècia, es posa directament a la boca, i és més addictiu però més saludable», segons el seu cantant- va ser per a l'esbojarrada banda Flamingo Tours. De fet ja sabien que existia.

La canallada no eclipsa històries més poètiques, que també n'hi ha. Andrés Suárez es va desprendre del mocador que, lligat al canell, l'acompanyava des que va deixar el seu poble gallec (Pantín) per iniciar la seva aventura artística. Es va veure amb forces «i preparat» per desfer-se del que fins llavors havia estat el seu «talismà».

 

Amb el mocador al cap es va fotografiar la cantant de Dover, Cristina Llanos. Com que, en principi, el següent grup que havia de gravar era «una banda molt col·lega», Pignoise, va treure una compresa de la bossa i a l'embolcall va escriure el següent per al líder, Álvaro Benito: «Perquè treguis el teu costat femení». Davant la previsió que l'agenda variés i algú es colés pel mig, se li va demanar que deixés alguna altra cosa. I la seva germana Amparo es va desprendre de la seva pua. Encara sort.

Madeleine Peyroux, lligant

El següent va resultar ser Rafa Sánchez, de La Unión. De fet, abans de Pignoise hi van passar encara dos més: el gran Lloyd Cole (sí, sí, el de The Commotions) i els flamencs i marxosos Kejaleo, que van deixar un manat de marihuana.

La diva del jazz Madeleine Pey-roux va voler saber detalls del cantant que li havia regalat un minicactus. Era el televisiu Andreu Rifé (Polseres vermelles). Quan va veure una foto seva, la genial vocalista nord-americana va demanar, rient, si li podíem facilitar el seus telèfon.

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

Coses de la vida. A altres els va unir el destí però de manera real: Sara Pi i el seu guitarrista Erico anaven pel carrer quan es van trobar amb Iván Ferreiro. Els respectius acompanyants de les seves discogràfiques es van saludar, i quan els músics van ser presentats... «Ah, llavors ¿ets tu qui m'ha deixat aquesta targeta de regal? [d'un luthier de guitarres]», li va preguntar Ferreiro. «Sí, sí. I mira, jo porto la pinça de roba que vaig rebre de Pancho Varona i Antonio García de Diego». Aquests dos cracs l'havien usat per subjectar el full amb la lletra de Contigo [la peça que ells mateixos van compondre amb Sabina]. Quin toc rumbós que li van donar.

I per acabar, la dedicatòria que Leiva va deixar al mur de la fama: «Un acústic nu i matiner. Com els bons claus».