Anímic, lluita i superació

La crítica ja ha qualificat el seu nou disc d'«obra cabdal» i «obra mestra». I als Anímic se'ls «ericen els cabells» cada vegada que llegeixen les ressenyes sobre Hannibal (BCore/Les Petites Coses). Un compacte «amb components més electrònics», explica la cantant Louise Samson, i un so que ha evolucionat. I de quina manera. La marxa del bateria (i productor de l'anterior àlbum) Roger Palacín els va obligar a reinventar-se. Avui vesteixen de llarg el seu treball al Mercat de Música Viva de Vic.

«Realment, el canvi principal es va produir amb la seva marxa. Sense bateria es perd el rotllo més rock. Teníem clar que no el substituiríem. Som un grup d'amics. No hi ha ­músics contractats. I vam haver d'adaptar els temes que teníem a altres bases rítmiques -relata la vocalista, que precisament va agafar el relleu-. Jo tinc unes limitacions i uns gustos més nihilistes. Una cosa bàsica a l'hora de crear la personalitat de les cançons».

L'ESQUENA 'NOVA' DE LA CANTANT / El cert és que l'atmosfera dels nou temes del nou àlbum difícilment deixen indiferent. Les melodies (tenebroses) embolcallen unes lletres tan descarnades com l'esquelet d'elefant que il·lustra la caràtula (que firma Pablo Maestres). «Si ensopegues, fas un pas més gran», filosofa l'altre cantant del conjunt, Ferran Palau. «Quan em passa una cosa dolenta, em faig més fort. I trec el meu orgull. Em dic: 'així ho aconseguiré encara millor'», afegeix Samson. Ella sap molt bé el que és lluitar contra les adversitats.

L'última informació que va sortir sobre l'artista britànica va ser arran del concert Una espalda nueva para Louise, que col·legues de professió (Mishima, Maria Rodés i Refree, entre altres) van muntar per reunir fons i així poder finançar-se la seva operació d'esquena. Diu que li «ha quedat perfecta». I que l'experiència l'ha influït «en les ganes de ressorgir fent alguna cosa diferent. L'àlbum el dedico al doctor, a la infermera, a la secretària de l'hospital, amb qui encara estic en contacte. I als que van muntar el recital, és clar». «Va ser molt bonic. Tots tenim grans egos, però a la vegada som conscients que la unió és més important. Crec que en el panorama català no hi ha molta competència».

De fet, a Anímic el tema de les competències el tenen més que solucionat. Com a anècdota, hi va haver un temps en què estaven més que farts d'explicar que sí, que són sis amics d'Esparreguera que comparteixen casa a Collbató i viuen i graven en germandat. Un esperit hippy que va cridar l'atenció d'un programa de televisió, que va acabar filmant-los a la seva bucòlica llar per veure com «organitzaven les tasques domèstiques». Encara riuen.

BILINGÜE IGUAL PERÒ MÉS HOMOGENI / I una altra dada important: el protagonisme també està més que repartit entre els seus dos cantants (des del seu origen): Samson (els temes en anglès) i Palau (en català). Encara que en aquest nou compacte han aconseguit per primera vegada un to unitari a l'àlbum que permet disfrutar millor de la seva proposta. «El primer que se n'ha adonat és el meu pare -explica Palau-. El nostre principal fan, encara que no para de preguntar-nos a veure quan traurem un disc comercial». «Sempre diu: 'no té cap hit'», afegeix Samson.

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

«He arribat a la conclusió que el fet que les cançons tinguin una base més uniforme ajuda a aquesta percepció.  Abans les veus tenien més rellevància i ara el nucli dur també és la música. A més, vocalment també estem més units. A l'estar jo tocant les seves cançons, i també les meves, fa que tot sigui més homogeni».

Hannibal és un disc de lluita. «De superació», segons subratlla Samson. Es tracta d'un àlbum que està ple d'atmos­feres denses (Shoot'm'up, la peça que tanca el treball, n'és l'exemple més clar). Un disc que fa mal. Que commou.