Marc Márquez: «Les coses dolentes venen soles; les bones, s’han de perseguir» | Entrevista

Perquè Marc Márquez Alentà (Cervera, Lleida, 17 de febrer de 1993) ja és al camí de tornar a guanyar, de recuperar el tron. Ha decidit, explica, fer un cop de timó a la seva vida, «sacsejar-la», anant-se’n a viure a Madrid per recuperar-se del tot del braç dret i, sobretot, oblidar dos anys de (gairebé) tancament a la seva nova casa de Cervera.

Márquez somia, anhela, intueix que pot, amb sort, molt entrenament, il·lusió, somriure i confiança, tornar a ser el Marc de sempre, ja saben, el Marc agressiu, el de les ‘salvades’, el que guanya sense concessions o sol. «¡Tant de bo torni a sorgir aquest Marc!, però, després de dos anys sense córrer amb regularitat, potser n’apareix un altre». I és aquí on el millor pilot de l’última dècada (si torna a guanyar aquest any, haurà guanyat set dels 10 títols de MotoGP disputats) assegura que no se sent, encara, entre els favorits, però sí entre els candidats.

Perdó, ho sento, expliqui’m això d’anar-se’n a viure Madrid, ja que sembla que s’ha posat més de moda que Barcelona o Cervera. Bé, ja estava anant a Madrid dues vegades per setmana pel seguiment mèdic i la recuperació del braç dret, així que vaig decidir plantejar-m’ho seriosament i ho vaig comentar amb la família i amb l’equip. Ja ho sap, jo no faig un pas si les meves dues ‘famílies’ no ho veuen bé. Al final, tots van comprendre que el millor era sacrificar-me tot un any per veure si sortíem ja d’una vegada d’aquesta, especialment en l’aspecte de recuperació física total, o gairebé, del braç dret. Ja vaig dir que aquest any la prioritat seria cuidar i millorar el meu físic. La veritat és que, després d’aquest llarg període d’incertesa, de molt sofriment, em venia de gust sacsejar una mica la meva vida, fer-hi un canvi brusc, complet. I això és el que he fet. Madrid forma part d’aquest canvi.

¿I què en diuen els pares? ¿I el seu germà Àlex? ¡Uf!, va ser molt divertit. Quan ho vaig comentar, van començar a sorgir veus en pla: «Bé, si tu te’n vas a Madrid, jo també». El pare sempre està encantat d’ajudar-me en el que sigui i la mare... això ha sigut una mica més dur, però ja li vaig dir «mare, agafes l’AVE, a Lleida, a les vuit i a les deu ja ets a casa». Això sí, l’Àlex va ser el primer que s’hi va apuntar, gossos inclosos. El José [Martínez, el seu assistent i espàrring en els entrenament amb moto], també, clar. I així estem, tot i que la vida continua sent idèntica: casa, gimnàs, recuperació, entrenament, viatges, hotel, carreres i tornar a començar.

El que és evident és que ja toca que arribin moments bons, ¿no? En efecte, sí, sí, ja comença a ser hora que sortim d’aquesta. D’aquí ve el canvi tan radical. És evident que tot parteix d’acabar definitivament amb la recuperació del braç, sí, però em venia de gust un canvi brusc. Fa quatre hiverns que no tinc vacances, ni descans...que si l’espatlla esquerra, que si després la dreta, sempre tancat a casa, tres operacions, més tancament, no pots anar a cap lloc, la vista, més casa, més sofà, i per això decideixo fer un canvi brusc a la meva vida i me’n vaig a viure a Madrid. Espero recuperar el temps perdut, però sense presses, amb pausa, sabent el que he de fer, sense forçar. Les coses dolentes arriben soles; les bones, s’han de perseguir.

Per això s’ha fixat i parla tant del ressorgir de Rafa Nadal. Fa molt temps que m’hi fixo, el seu comportament és molt inspirador, no només per a mi sinó per a qualsevol esportista. Que ningú pensi, ¡sisplau!, que pretenc comparar-me amb Rafa Nadal, ¡ningú pot comparar-s’hi! Nadal és un exemple, fora i dins de la pista, és un lluitador, mai es rendeix.

Bé, vostè tampoc es rendeix mai. A això em refereixo, a això. Nadal ens ha ensenyat a tots que l’esport és lluita, que pots caure, patir, lesionar-te, però mai t’has de rendir. Cal aixecar-se i tornar a lluitar. Entre altres coses, perquè és el que s’espera de tu. Miri, vaig conèixer Nadal l’any 2010. Vam coincidir en una gala de l’esport. Jo no era ningú, vull dir que encara no havia guanyat el meu primer títol, i ell em va atendre amb un tacte exquisit i em va parlar amb una proximitat i amabilitat preciosa. I, ja llavors, vaig pensar: ‘¡Coi, quin gran tio!’. I sí, amb l’Àlex, al sofà de casa, vam disfrutar horrors de la seva victòria a Austràlia, ens vam tornar bojos. Com tothom, ¿no?

Faci’m dues pinzellades d’aquest nou Marc Márquez que creu que podem veure aquest any a la pista. Bé, més que d’un nou Marc, podríem parlar d’un Marc diferent, diferent. Soc el primer que no pot ignorar el que he passat, és a dir, dos anys amb lesions serioses, complicades, que m’han apartat de la pista i dels entrenaments amb operacions, mesos de repòs obligat, dubtes, incertesa..., i lògicament, perds la confiança, que, sí, es recupera, però m’ha quedat una seqüela petita, a l’espatlla dreta, que no m’impedeix continuar pilotant, però que farà, potser, ja ho veurem, que els meus punts forts no siguin tan forts o en siguin d’altres. I després, no ho oblidem i menys jo, que acabo de complir 29 anys. I, a més, hi ha el canvi generacional que ja ha arribat a MotoGP.

Els joves arriben pressionant, bé, com va fer vostè fa 10 anys, quan va arrasar, el 2013, en el seu any de debut entre els ‘reis’, trencant tots els rècords de precocitat. És evident que cada vegada els pilots que fan el salt a MotoGP són més joves i això no és una crítica, ¡sisplau!, simplement és un fet que canvia la graella molt ràpidament. I els joves arriben amb més velocitat, amb molta més velocitat, sobretot a una, dues o tres voltes... però potser els falta el que tenim els més veterans, que és gestió de carrera, experiència, moviment en plena carrera, quan has de pressionar i quan no...

I aquí és on, potser, vostè pot marcar la diferència. Si es fixa en les carreres de Dani Pedrosa, Jorge Lorenzo o Valentino Rossi, en les seves últimes temporades no van fer tantes ‘poles’, no van fer tantes voltes ràpides, ni tan sols van ser, sovint, els més ràpids en els entrenaments, però arribava la carrera i, ¡pam!, et guanyaven, eren allà, lluitant sempre pel podi. No vull dir que estigui en els meus últims anys, no, no, vull dir que, potser, he d’esprémer aquestes qualitats. He de trobar una altra manera de guanyar. Pot ser, ¿veritat?, que, en un Mundial de 21 grans premis, ser-hi, de tant en tant, quart, cinquè o sisè no sigui tan dolent. Ho repeteixo, els joves arriben a MotoGP sent molt, molt, ràpids, així que hauré d’utilitzar altres armes per guanyar-los.

Sembla que la moto nova l’ajudarà a aconseguir els seus objectius. Ho estem provant. Té molt potencial, sí, tot i que, d’entrada, no s’adaptava del tot al meu estil de pilotatge, però ja vaig fent-la meva. Ho veurem, ho veurem, sorgiran problemes, cometrem errors, perquè l’home és l’únic animal que ensopega dues i fins i tot tres vegades en la mateixa pedra, però la moto ha canviat molt tot i que, l’any passat, ja vaig guanyar tres carreres estant com estava. Aquest any hem fet un pas gran i crec, sí, que és una moto amb què es podrà barallar per aconseguir el títol.

Pol Espargaró, el seu company, assegura que amb aquesta Honda cauran menys...Encara me’n recordo quan vaig dir als metges que no em deixessin córrer fins a estar segurs que el braç dret aguantaria la primera caiguda. I en van ser moltes, sí. Tothom sap que per trobar el límit s’ha de caure, però a ningú li agrada caure. Ara em sento millor, inclús, que quan vaig guanyar a Misano, l’any passat, la meva última carrera. El problema a la vista em va retardar la preparació física, però tant a Malàisia com a Indonèsia he aguantat bé els tests de pretemporada, tot i que encara no estic al cent per cent.

Així que millor començar de candidat que de favorit. Algú que es passa dos anys sense competir regularment no pot ser favorit, a tot estirar candidat. De favorit puc ser-ho amb el pas de les carreres. És el meu desè any a MotoGP, així que sé que això és molt llarg i he de ser regular. He de reconèixer que estic bé o començo a estar bé. Fa molt temps que deia una una cosa així. I estic animat, sí. Ser a Qatar ja és un premi.

Tanta lesió, tanta incertesa, tanta espera, ¿l’ha afectat anímicament? A ningú li agrada estar aturat, apartat, no ja de les carreres, sinó, fins i tot, del gimnàs, de la moto, d’entrenar-se. T’afecta, clar, ¡com vols que no t’afecti, després de tant temps corrent i guanyant! És un cop molt fort, però per a això hi ha la família, l’equip, el poble, els fans, la gent que t’anima contínuament. Ara els veig a tots il·lusionats i això és ja una autèntica empenta per a mi.

Notícies relacionades

Marc Márquez abandona Honda entre llàgrimes, després d’11 anys i 6 tìtulos junts

Un descontrolat, fogós i impetuós Martín regala el títol a Bagnaia

¿El contratemps de la vista ha sigut, sens dubte, el més dur, incert i desagradable? És el meu taló d’Aquil·les, ja que és la tercera vegada que em passa. Sort n’he tingut sempre del doctor Sánchez Dalmau, un geni. Em va passar de petit, gairebé sent un nen, sense importància; em va tornar a passar , el 2011, quan vaig haver d’operar-me i, ara, que s’ha curat sol, amb repòs.

Les sessions d’entrenament viscudes en pretemporada tant a Malàisia com a Indonèsia han sigut espectaculars quant a igualtat de motos i pilots. Quin Mundial que es presenta, ¿oi? Cada any passa el mateix, sí, però jo mai dono gaire importància a això, ni tan sols quan em va bé, com, per exemple, el 2015, que va ser el millor en el test i, després, vaig patir molt. Hi ha, sí, 10 o 12 motos i pilots per guanyar, però el Mundial ens posarà a cada un al seu lloc. Hem d’esperar les quatre o cinc primeres carreres per saber on som cada un. Una cosa és clara, Fabio [Quartararo, el campió de Yamaha] i ‘Pecco’ [Bagnaia, subcampió amb Ducati] en són els dos clars favorits. Després, som diversos candidats. Ho veurem, ho veurem.