Així va aconseguir Aleix Espargaró ser el Valentino Rossi d’Aprilia

Doncs molt fàcil: perquè es tracta d’Aleix Espargaró, el gran pilot que fa cinc anys va fitxar per la fàbrica Aprilia, campiona de tot menys de 500 cc i MotoGP i, després de molts anys d’esforç i desesperació («el 2018 vaig dir que ho deixava, però em van convèncer que seguís perquè ho aconseguiríem»), caigudes, fractures, operacions, dolor, patiment, sang, suor i llàgrimes, ha acabat col·locant, per fi, la firma de Noale (Itàlia) al podi de la categoria reina.

La família i un més

Ho pot dir ell –bé, ell ja ho crida–, però ho escriuré jo: no hi ha persona més feliç al món, en aquests moments, que Aleix Espargaró, casat amb una dona meravellosa, Laura Montero («tot, tot, l’hi dec a ella»), pare de bessons («Max i Mia són divins, són la meva inspiració, el meu talismà)», fill gran d’una parella formidable («els meus pares ho van donar tot i es van sacrificar perquè Pol i jo fóssim molt feliços»), pare de dos ‘beagles’, Pippa i Zuki, que afegeixen alegria a la casa i, ben aviat, Carlota, la dona de ‘Polyccio’, el convertirà en tiet per segon cop.

¿Què li faltava a aquest veterà, que adora la seva professió més que el ciclisme, els seus restaurants, els seus capritxosos cotxes i la seva bona vida? Doncs col·locar Aprilia al podi. I ara que ja ho ha aconseguit (tercer a Silverstone, el bressol de les carreres), vol més, molt més. «Ho vull tot, és a dir, guanyar». Aleix recorda que quan va fitxar per Aprilia (2017) «de seguida em vaig adonar que, al pàdoc, érem l’aneguet lleig, ningú ens prenia seriosament. Ja des del primer dia, després d’assumir aquesta sensació, em vaig jurar a mi mateix que, pels meus collons, això canviaria i que seríem al davant».

Sí, cert, no va pensar que tardaria cinc anys i que patiria tant, tant. «Em va anar bé ser a Suzuki i aprendre dels japonesos, que tot el que diuen va a missa, però has de tenir paciència. Aprilia és llatina, mediterrània, com jo, calenta i, si és necessari, mouen cel i terra per aconseguir el que necessites. I això m’encanta. És evident que per competir has de ser ordenat, pacient, metòdic, has de planificar bé, però si no tens unes gotes de passió, de bogeria, d’amor per les carreres, mai et sortiran els resultats».

Salt de qualitat

Aleix explica que quan va fitxar per Suzuki va visitar la fàbrica d’Hamamatsu (Japó) i el seu departament de competició. I sí, d’acord, era una gran fàbrica, però el departament de competició tampoc li va semblar gran cosa. «Quan vaig fitxar per Aprilia i vaig ser a Noale em vaig tornar boig, boig, boig al seu departament de carreres. ¡Era, és, impressionant! Molt més gran que el de Suzuki. I vaig pensar: ‘¿com és possible que aquests tios no guanyin?’. ¿Han arrasat en 125 cc i 250 cc i no guanyaran en MotoGP? No pot ser, els he d’ajudar a aconseguir-ho».

El problema era que Aprilia treballava sense mètode, sense ordre, sense projecte i, quan va arribar Massimo Rivola, procedent de la F-1, i es va convertir en el CEO del departament de carreres de Noale, tot va canviar. «Ha canviat tant, tant, que fins i tot els japonesos persegueixen les nostres motos pel pàdoc per fer-los fotos. ¡Ara els japonesos ja tenen fotos de la nostra moto! Això és, fonamentalment, no només pel treball ben fet, ben programat, sinó per la passió que els mecànics i enginyers d’Aprilia posen en la seva feina».

Ells, l’equip de carreres, els que es taquen les mans i els que dibuixen amb llapis, van ser els que van salvar Aleix de la desesperació. «Cada vegada que queia, que es trencava la moto, ¡i es trencava molt!, a l’arribar al box tot eren abraçades, aplaudiments, felicitacions, aplaudiments d’ànim. Sempre em deien: ‘Aleix, va, va, si no fos per tu, seríem a casa’. Jo em sentia el Valentino Rossi d’Aprilia, per això he posat tant coratge, ganes, il·lusió, sacrifici, entrenament i passió per portar-los al podi. Veure la felicitat de la família i les llàgrimes d’orgull dels mecànics fan desaparèixer, de cop, tot el que he patit aquests cinc anys».

Un repte personal

Notícies relacionades

Márquez, el murri de MotoGP, torna a guanyar amb el mateix truc de Tailàndia

Marc Márquez es converteix en invencible en el GP d’Aragó

Aleix explica que la carrera de Silverstone, en la qual va lluitar, carenat amb carenat, amb el seu germà ‘Polyccio’ pel podi, l’ha vist només una vegada, però els vídeos dels seus mecànics, de l’equip, de la festa, de la celebració, de content, d’orgull, la videoconferència, al baixar del podi, amb la gent que era a la fàbrica de Noale, els ha vist desenes i desenes de vegades. «Quan t’encanten les carreres, quan poses tant afany a aconseguir el teu objectiu, només aquesta conquesta, quan l’aconsegueixes, et recompensa tot el que has passat. I això ens va passar a nosaltres a Silverstone. Per descomptat que és ‘només’ un tercer lloc, ¡és clar que sí!, ¡no som idiotes!, però és una medalla de bronze en un mar de taurons, amb 12 motos oficials, desenes de campions del món en lliça i ho hem aconseguit sent una fàbrica artesanal».

Ja ningú considera Aprilia, que avui ho tornarà a intentar al GP d’Aragó, l’aneguet lleig de la graella, ¡ni de bon tros! I això, ho creguin o no, ha sigut obra d’Aleix Espargaró. «Ha sigut obra de tots, de tots, començant per Massimo [Rivola] i acabant per l’últim mecànic de Noale». No, no, creguin-me, ha sigut cosa d’aquest català, perquè els italians ho van intentar amb italians i no els va sortir. Ha sigut cosa de Laura, de Max, de Mia, de Pippa i de Zuki. La família que ha suportat el dur camí fins al podi de Silverstone. I això només acaba de començar. O això diu.