Tito Rabat, el campió que corre gratis en Superbikes

Quan tu et movies pel pàdoc del Mundial sempre senties la mateixa frase: «El Tito ho aconsegueix tot a base d’esforç, de molt entrenament, de repetició, de treballar més que ningú, d’entrenar-se més que els altres, d’obsessionar-se per ser el millor i/o intentar-ho». És a dir, tots, absolutament tots, consideraven que Rabat suplia amb treball, amb molt treball, allò que els altres (o gairebé tots els altres) aconseguien amb una suma de do, passió, mitjans, mans, tacte, sensibilitat, acrobàcia, millor moto i una mica d’entrenament.

Salt a Superbikes

En Tito Rabat, tot, tot, fins i tot el títol del 2014 és fruit del treball, de l’entrenament. Fins fa molt poc, Rabat vivia en una caravana aparcada en un dels vorals del circuit d’Almeria. I vivia allà perquè es passava el dia entrenant-se. Tot el dia. I ho feia amb una moto que ell mateix pujava a Barcelona en una furgoneta (i la baixava) després que la reparessin a Honda o on fos. Ningú, mai, mai, ha treballat tant, tant, com Tito Rabat.

I, al final, han acabat acomiadant-lo de MotoGP. I a ell no li va quedar més remei que recollir els seus trastos i buscar un altre destí. Això sí, va jurar en veu alta que «mai més pagaria per córrer». I ho ha aconseguit, sí. També és cert que participarà en el Mundial de Superbikes amb una gran Ducati, una Panigale V4R de les bones, de l’equip satèl·lit Barni Racing Team...però no cobrarà ni un euro. Es jugarà la vida (aquestes motos també superen els 300 km/h) pels premis i pel que li donin pel casc i la granota, però el seu equip no li paga ni un euro.

«M’importa absolutament un rave no guanyar diners amb el meu contracte. M’és igual. Corro gratis, sí, però, almenys, no he de posar-hi diners. Crec en mi i, per tant, em guanyaré bé la vida amb els premis que rebi, n’estic segur, tot i que no serà fàcil. Bé, per a mi mai ho ha sigut». Rabat està content amb el que té i, sí, probablement, tot i que no vol verbalitzar-ho, es creu tractat injustament si tenim en compte el que ha significat en el Mundial de motociclisme. «Ja no penso en el passat, no val la pena. Soc feliç, molt feliç. Als 31 anys, em sento com un nen, continuo empenyent, continuo jugant-me el tipus, m’encanta entrenar-me, destrossar-me al gimnàs, viure amb passió la meva professió i, sobretot, amb tota la il·lusió del món».

Il·lusió i passió

Ha canviat Almeria per Andorra. Però ¡compte!, continua pagant els seus impostos a Espanya. S’entrena a Andorra perquè allà pot fer bicicleta de muntanya, esquí, té un munt de col·legues amb qui competir entrenaments i tot són facilitats, però ell mai deixarà de pagar els seus impostos a Espanya. I, per descomptat, li importa un altre rave el que facin els altres. Ell, en aquestes coses, no s’hi posa. Bé, Rabat es posa en molt pocs embolics, només li interessa triomfar a SBK. Cosa gens fàcil.

«No hi ha res fàcil en aquesta vida, i menys quan es fa esport d’elit. No és fàcil guanyar a Moto3, ni a Moto2, ni encara menys a MotoGP, però tampoc, sens dubte, a Superbikes, on hi ha grandíssims pilots», comenta Rabat, que acaba de fer uns bons entrenaments a Jerez. «M’ho he passat molt bé, la Ducati és una gran moto i, la veritat, no hi ha grans diferències amb la MotoGP. Home, és clar, la MotoGP és una màquina totalment creada per competir al més alt nivell, però la SBK no te l’acabes».

El seu amic Marc

Quan li preguntes si hi ha molta diferència en la manera de pilotar, Rabat, com a bon pilot, com a gran campió, recorre al crono. «Mira, per portar un bitxo d’aquests i, sobretot, per portar-lo al més alt nivell, has d’estar fort com un toro, i sí, jugar-te-la en cada revolt, no hi ha dubte. A Jerez, per exemple, la MotoGP comença el GP en 1.38 i l’acaba en 1.39. Amb la SBK, el comences en 1.41 i l’acabes en 1.42. És a dir, has de volar baixet en els dos casos i jugar-te-la, és clar, si vols acabar al davant».

Notícies relacionades

Marc Márquez es converteix en invencible en el GP d’Aragó

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

Repeteixo, Tito Rabat torna a ser el nen més feliç del món. «Jo ja he complert el meu objectiu: continuar disfrutant del que faig, de la meva passió. Seguir en un gran Mundial, continuar competint a un gran nivell i mirar de demostrar a la pista tota la feina que faig a casa, al gimnàs i en els meus entrenaments».

Li pregunto pel seu amic, des de petit, Marc Márquez. «En sé poca cosa, d’ell. No ho està passant gens bé, però és fort com un toro i sent tanta passió pel que fa que, segur, segur, es recuperarà al màxim. I, és clar, quan torni, només pensarà a guanyar. Com ha fet tota la vida. No serà fàcil i ell ho sap, per això crec que no tornarà fins que se senti realment fort i a punt per presentar batalla. I els altres ho saben, ¡i tant si ho saben!»