Kenny Noyes, el campió que va derrotar la mort

Kenny Noyes està assegut al seu quad, somrient i xerrant amb Dennis, el seu pare, expilot i un dels periodistes més populars i carismàtics del Mundial de motociclisme. L'escena, òbviament, es produeix durant un curset de ‘dirt track’ del Noyes Camp. Falten diversos dies perquè es compleixi el primer aniversari de l'accident que Kenny va tenir a Motorland Aragó (traumatisme cranial gravíssim), i per la manera com tots dos parlen i fan broma, sembla que han passat dècades des d'aquell dia. Però no, només han passat 366 dies.

Tots dos recorden que el campió del FIM CEV Repsol 2014 de Superbikes havia tingut un cap de setmana complicat, i el seu equip va treballar tota la nit del dissabte per solucionar aquells problemes, cosa habitual en les carreres, normal en l'equip de Kenny. El ‘warm-up’ seria clau si volia fer una bona carrera a la seva segona casa, Alcanyís (Aragó). Tot anava segons les previsions. El ritme hi era. I en una sortida a pista va anar per terra i la moto, que va picar contra el mur i va retrocedir, va impactar de ple amb el seu casc.

AGRAÏMENT ALS METGES DE MOTORLAND

Després d'un any dur (just quan el bon mallorquí Luis Salom va morir, a Montmeló, en un accident molt similarLuis Salom va morir, a Montmeló), Kenny és capaç de caminar, de conduir el seu cotxe i, és clar, de pujar a la moto. I la seva família ho té clar: sense la brillant actuació de l'equip mèdic del circuit de Motorland, tot això hauria sigut un simple somni. Gràcies a ells i a tota la feina posterior, les metes d'avui són més ambicioses. I més pròximes també.

Kenny va ser traslladat a l'hospital de Saragossa en ‘Glasgow 3/15’, l'estat de coma més crític que hi ha. Es podria definir d'una manera molt senzilla i dura: en una situació com aquesta, el cos no té cap reacció davant els estímuls. Ni obria els ulls, ni mostrava respostes verbals o motores. Res. Durant les primeres setmanes, l'oxigen li arribava al cos gràcies a la respiració assistida. I punt.

La bona notícia és que l'hemorràgia cranial que patia no havia augmentat el seu abast. Una vàlvula, col·locada per l'equip d'atenció sanitària, li permetia contenir la lesió.

LA FORTALESA DELS ESPORTISTES

L'equip mèdic encarregat de tractar Kenny després de l'accident temia el pitjor. No obstant, la doctora Pilar Luque, encarregada de tractar-lo a l'uci del Clínic de Saragossa, va ser la primera a apuntar que la situació real del pilot era millor del que esperava. Dennis Noyes té una de les claus d'aquest gir en els esdeveniments: “Els metges no estan acostumats a treballar amb atletes i no intueixen, ni saben, ni sospiten, de què són capaços aquests nois”.

S'ha de tenir clar que, en aquest tipus de recuperacions, no hi ha data, però sí alts i baixos. Un mes després de l'accident, la doctora va advertir la família sobre la possibilitat que Kenny es quedés en estat vegetatiu. “Ni de conya”, diuen que va ser la resposta generalitzada de tots els presents. A partir d'aquell moment, van començar un procés d'estimulació sensorial superintensiu. I quan la doctora va arribar a visitar Kenny dies després, el primer que va fer va ser obrir els ulls. Havien passat gairebé 30 dies des de l'accident.

Els més pròxims al campió de Pro Singles a l'AMA Pro Flat Track insisteixen una vegada i una altra: la família és imprescindible perquè una persona que està en una situació semblant a la de Kenny es recuperi.

Adoptar una actitud negativa no serveix de res, i van passar a l'acció. Tots. Dennis li llegia històries i li explicava anècdotes sobre Kenny Roberts i Randy Mamola, no només els seus vells mites, campions i subcampions del món de 500cc, sinó els seus íntims amics. Hedi, la seva mare, parlava amb ell de la seva vida, de la de tots. I tant el seu germà Dennis com Iana eren els encarregats de la part més violenta del pla: el pessigaven, li estiraven els cabells i fins i tot el mossegaven, tal qual, el mossegaven. Estimular-lo era imprescindible perquè la seva recuperació anés per bon camí. “Jo era el poli bo i ells els polis dolents”, diu fent broma Dennis.

PREMENT LA MÀ DEL GAS

Noyes pare, un dels gurus del periodisme de les dues rodes, escrivia, cada dia, què havia fet cada familiar mentre estava amb Kenny. Parlaven constantment entre ells per controlar els avanços del pilot i començaven a donar-li ordres per comprovar si havia arribat a la fase de mínima consciència, en què una persona és capaç de complir ordres. “Prem la mà amb què dónes gas”, li deien.

Tots els estímuls eren pocs: li posaven gravacions dels seus amics de la infància perquè escoltés velles anècdotes i la seva dona li posava els cabells a la cara. Perquè odiava que ho fes. De tota la vida.

Quan la seva recuperació estava més avançada, Dennis li va portar una pilota de beisbol, perquè hi havia jugat molt de petit. Li demanava un revolt ràpid i Kenny l'agafava entre els seus dits, col·locava els tous de l'índex i el polze dret sobre les costures de la pilota i mostrava la posició exacta del llançament. “Una pilota de beisbol porta molts records i aquesta bola va ajudar moltíssim Kenny a despertar la seva ment”, explica Dennis pare.

En el període de recuperació, els infermers i les infermeres s'havien convertit en una peça fonamental per al Kenny, tant a l'uci com a Guttmann. Segons Iana, “són les persones més importants juntament amb la família”.

EL SACRIFICI DIARI

Els éssers estimats de Kenny volen que la seva experiència sigui útil per a altres famílies que visquin la mateixa situació, i adverteixen: “Perquè la recuperació vagi bé, és imprescindible que tu estiguis bé. Que descansis”, assegura Dennis, el germà de Kenny. També és imprescindible ser actiu: “Va bé preguntar què pots fer quan no hi ha la persona encarregada de la rehabilitació, tant als infermers com altres famílies que vagin avançades en el procés de rehabilitació”. Fins i tot investigar.

L'última fase de la recuperació de Kenny ha tingut lloc entre l'Institut Guttmann de Barcelona i la Fundació Step by Step, dos centres especialitzats en lesions medul·lars i cerebrals, el primer també un hospital. No es pot parlar de terminis de recuperació, però el Kenny hi va cada dia amb la mateixa il·lusió amb què pujava a la ZX-10R del Kawasaki Palmeto.

Quan Kenny va arribar a l'Institut Guttmann, a principis del mes d'agost passat, era un moment clau i necessitava el màxim temps de rehabilitació possible, però només tenia 30 minuts i la seva família va haver de suplir aquesta carència.

Per aquesta raó, és necessari que el familiar “conegui les limitacions” del seu ésser estimat i lluiti per avançar en la recuperació tant com sigui possible. La capacitat de lluita de Kenny i la seva família la resumeix una anècdota: als vuit mesos de l'accident, creien que estava capacitat per provar un simulador de conducció de l'Institut Guttmann, però els metges no ho veien convenient. Però el cap de setmana següent, abans d'un curset del Noyes Camp, el van obligar a pujar a la moto i a conduir el seu cotxe. No va poder anar millor.

RECONÈIXER EL GERMÀ

L'accident havia fet que Kenny perdés els seus records més recents i, en certa manera, ha experimentat una nova vida. En un moment determinat ni tan sols reconeixia el seu germà, per una raó molt senzilla que dóna el mateix Dennis Noyes Jr.: “El Kenny de 16 anys no reconeix el seu germà amb barba”.

Però la feina va donar fruits. Tots li recordaven constantment per què era allà, i els àlbums de fotos i els vídeos de totes les èpoques de la seva vida han sigut una eina indispensable perquè Kenny, un any després de l'accident, pugui fer broma al costat del seu pare.

Els records de la vida amb la seva dona van tornar set mesos després de l'accident, i els infermers es preocupaven en tot moment que fos capaç de reconèixer-los i recordar els seus noms.

Un pacient en una situació semblant a la de Kenny també necessita confiança del seu entorn. D'acord amb Dennis Jr., “s'ha de fer que s'ho cregui, perquè no deixi de lluitar”. Kenny va lluitar en tot moment, i Dennis, que havia de viatjar per feina i no estava cada dia al costat del seu fill, era la persona que més notava els avanços.

EL DIA QUE KENNY VA TORNAR A SOMRIURE

Notícies relacionades

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

Marc Márquez abandona Honda entre llàgrimes, després d’11 anys i 6 tìtulos junts

I després d'investigar sobre el ‘Glasgow 3/15’, de rebre males notícies i zero resignació, de no dormir i treballar constantment per Kenny, van aconseguir que tornés a riure. Ho va aconseguir el seu germà, ballant i cantant davant d'ell. Es podria dir molt d'aquest moment, que la família guardarà per sempre en un vídeo, però seria una pèrdua de temps tenint aquesta frase de Dennis Jr: “És el millor que he fet en la meva vida: inventar-me un ball que fes riure el meu germà”.

Aquell 5 de juliol, Kenny va ser traslladat en un helicòpter que li va salvar la vida. I mesos després pot riure amb els cursetistes de Noyes Camp gràcies, en part, a la feina que va fer amb helicòpters teledirigits. A l'habitació de l'hospital tenia pintades unes pistes d'aterratge en què havia de col·locar aquestes joguines per aconseguir el màxim nombre de punts possibles. Era la seva manera de recuperar-se, de saber-se viu, de competir, perquè Kenny Noyes no ha deixat mai de ser pilot. Per això, de la mà del seu pare i tota la seva família, hagi posat en marxa la nova Copa Espanya de Flat Track, és a dir, de ‘dirt track’, que comença aquest cap de setmana a Xest (València).