Melbourne, el paradís dels urbanites

Un salt de la curiosa, atractiva, divertida i caòtica Kuala Lumpur (Malàisia), a la moderna Melbourne (Austràlia). De la bullent capital malaia a la senyorial ciutat australiana. De la calor asfixiant i la humitat d'aixeta al fred i el sol brillant. Del somriure regalat, esplèndid, de la gent de Malàisia al tracte exquisit dels habitants de Melbourne. De la sorollosa i bulliciosa Kuala Lumpur a l'ecologista ciutat de les antípodes. Dels escúters que pol·lueixen al tramvia net. Del 'top manta' de Jalan Petaling a les botigues de superluxe en qualsevol racó d'aquesta ciutat paradís. D'entrar lliurement a Malàisia, on et reben amb un somriure que no els cap a la cara a mostrar el visat entre les dents (o gairebé) i passar un interrogatori (correcte, sí; educat, també; rigorós, per descomptat; inquisitorial, també) a la duana de l'aeroport de Melbourne. Uns, els malais, estan desitjant que arribis; els altres, els australians, estan desitjant, temo molt, que no et quedis.

Hem fet un salt de vuit hores d'avió, novament, de superavió, i augmentat la diferència amb Espanya tres hores més. Aquesta setmana sabre nou hores abans que vostès què passa al món. Ha, ha. ¡Tant de bo! Però sí, quan vostès es llevin, jo gairebé me n'aniré al llit, tot i que, diuen, aquesta és una ciutat meravellosa per veure coses i disfrutar-ne de dia i de nit. Bé, ja ho saben, és la millor ciutat del món per viure-hi, la millor ciutat del món en qualitat de vida, la millor ciutat del món en tot. Ho diu, cada any, la prestigiosa revista 'The Economist'.

Impossible competir-hi

La veritat és que no cal ser gaire llest ni saber anglès (tot i que no va mai malament) per adonar-se que Melbourne és una altra cosa, està a un altre nivell. És, sens dubte, el paradís de l'urbanita. Expliquen que tot al contrari de Dhaka, la ciutat de Bangla Desh, que ocupa el pol oposat a Melbourne en aquell rànquing que, asseguren, s'elabora a partir de paràmetres tan importants com la salut, l'educació, la criminalitat, l'estabilitat, les infraestructures, el medi ambient i l'oci. Difícil de competir en tot això amb Melbourne, que sembla, sí, una ciutat molt nord-americana. Bé, les senyalitzacions de les autopistes, dels carrers, els policies, els taxis, gairebé tot sembla ianqui. I temo molt que n'estan molt orgullosos.

Això sí, per entrar en aquest país, has de fer una cua de més d'una hora. Bé, si ets australià o neozelandès, ¡zas!, et coles per la cua automàtica. Però si ets estranger, has de portar visa (en realitat, no pots embarcar si no en tens) i, després, jurar i perjurar que no portes pistola, metralleta, bales, medicines, drogues, plantes, carn, peix… ¡jo què sé! I ni se t'acudeixi utilitzar el mòbil a la cua dels passaports. I ja no et dic si fas una foto.

Primera impressió

No és que tinguis la sensació que estàs entrant en un lloc prohibit, és que tens la sensació que estàs entrant en un país que no et necessita. O aquesta és la impressió que he tingut. I no és la primera vegada que vinc. Són, això sí, molt senyors, molt educats, molt correctes, molt professionals, però, si arribes a les onze del matí a l'hotel, com nosaltres, has d'esperar al 'hall' o passejar una hora "perquè l'habitació no s'entrega fins a les dotze".

I, és clar, tu, que estàs desitjant una dutxa després de més d'un dia i mig de viatge, t'has d'aguantar. Ells, que no són espanyols ni viuen del turisme, no canvien el discurs, encara que tinguin habitacions lliures. Que en tenen. Nosaltres (i em refereixo als hotelers espanyols) no els ho faríem. Mai. Ells, sí, i no creuen que estiguin fent res dolent. Potser 'The Economist' no ho sap.

Tramvies sagrats 

La ciutat que s'anuncia com el país d'Alícia, amb tennis i curses de cavalls com el millor reclam esportiu, sembla permanentment immersa en el "relaxing cup with café con leche". Encantats de conèixer-se, disfruten d'aquesta immensa qualitat de vida encara que, sovint, hagin de driblar els missatgers 'novaiorquesos' que van amb la moderna bici de pinyó fix a 120 quilòmetres per hora. Això sí, mai per sobre de la vorera. És un consol. Només els falta el xiulet per obrir-se camí com els de NY.

Notícies relacionades

El 'clàssic' del Golf

Camises motoritzades, motos amb ales

Els ciclistes, evidentment, no s'atreveixen amb els tramvies, que, diuen, són sagrats en aquesta ciutat i uns aliats per lluitar contra la pol·lució. Suposo que com aquest costum (ignoro si sa, però sí molt 'yuppie') de baixar al migdia al carrer per menjar un entrepà en una cantonada, uns rotllets de primavera, un kebab o un plat de sushi. La majoria dels executius, tots ells amb la targeta plastificada del torn penjada al coll o clavada al cinturó, ni tan sols tenen temps de seure. Deu ser per acabar abans, anar-se'n abans i disfrutar de la resta de qualitats que ofereix Melbourne, que, per no tenir, no té ni gossos que li embrutin els carrers.

Melbourne. Per alguna cosa a les matricules, al costat del nom de l'estat de Victòria, llueixen el lema 'The place to be', el lloc on viure, on disfrutar. Tant que alguns fins s'emborratxen del tot, com l'home ja granadet i rabassut a qui aquesta nit, quan jo tornava al Causeway Hotel (recordin que vaig nou hores avançat, és a dir, fa estona que estic dormint), va ser tret a la força del seu Toyota Avensis a la cruïlla de l'avinguda d'Elisabeth amb Collins perquè l'home conduïa totalment despullat. I, sí, totalment despullat el van fer estirar sobre l'asfalt els sis policies de les tres patrulleres que li van donar l'alto. Això, tampoc ho sap 'The Economist'.