Anar al contingut

El talent a les ciutats dels prodigis

La disponibilitat de treballadors altament qualificats i amb talent és un dels principals actius d'una ciutat amb ambició d'estar present en el mercat mundial. Barcelona hauria de prestar més atenció als motius pels quals no reté els joves.

RAMON NOGUERA I HANCOCK. Director acadèmic d'EADA Business School

Aquests dies hem rebut la bona noticia que la fDi Magazine, un servei d'informació econòmica que depèn del Financial Times, ha identificat Catalunya com la regió del sud d'Europa més atractiva per a la inversió estrangera. Aquest fet, pel qual ens hem de felicitar i que resulta de la bona feina de moltes i molt diverses persones i institucions, contrasta amb la percepció entre els que ens dediquem a atreure persones (i no inversions) que cada vegada costa més convèncer la gent perquè vingui a viure a Barcelona -entesa com la ciutat i l'àrea geogràfica i econòmica que s'articula al seu voltant.

No parlem, doncs, del turisme d'oci o de negocis -ambdues, indústries que cal cuidar més i gestionar millor- sinó de l'atracció de treballadors altament qualificats i amb talent.

Ja no hauria de sorprendre a ningú que la disponibilitat d'aquest capital humà sigui un dels principals actius d'una ciutat amb ambició d'estar present en els mercats mundial. Si bé el debat de la competitivitat sovint s'enfoca més en la disponibilitat d'infraestructures físiques (autopistes, aeroports i ferrocarrils, entre d'altres), o en el marc fiscal, legal i institucional, el cert és que en l'economia del segle XXI la gent amb talent ja no necessàriament segueix les oportunitats de treball. Al contrari, sembla que cada cop son més els llocs de treball els que segueixen les persones, i ciutats i regions del nostre entorn s'han despertat a la creixent competència global per atraure el millor talent -tant el jove i emergent, com el més consolidat-. D'aquí la importància que se li dona als diferents rànquings sobre qualitat de vida a les ciutats que apareixen de forma regular -els de l'Economist Intelligence Unit, Mercer o Monocle, per citar-ne tres.

L'actiu més crític

Aquesta tendència és la darrera iteració d'un fenomen que ja hem observat prèviament: el desarrelament i la deslocalització empresarial. De la mateixa manera que als anys 80 i 90 del segle passat, empreses amb arrels històriques van traslladar la producció a altres països en la cerca de mà d'obra més barata, avui, en una economia dominada pels serveis i amb una constant innovació en automatització, logística i comunicació, els empleats s'han convertit en l'actiu més crític per a moltes empreses. La xarxa Linkedin, en el seu estudi anual sobre tendències en selecció de personal, Global Talent Trends 2017, corrobora aquesta impressió: el 57% dels directius entrevistats indiquen que la competència per persones amb talent és el seu principal repte.

A l'hora d'atreure aquestes persones, i més enllà de les condicions salarials i la necessària «densitat» en oportunitats laborals -que continuaran essent una part essencial de la fórmula-, les raons per les quals un professional tria una ciutat o altra son diverses. Al seu llibre El triunfo de las ciudades (Taurus, 2011) l'economista de Harvard Edward Glaeser indica, per exemple, que els professionals amb talent, per exemple, cerquen un entorn urbà que puguin fer seu, vivint al centre o tenint-hi fàcil accés mitjançant transport públic. I en aquest entorn volen trobar-hi també condicions climatològiques agradables i diversitat d'oportunitats de lleure. Les persones més sènior semblen valorar més l'entorn natural, mentre que els més joves donen més pes a un entorn urbà amb un ample espectre d'equipaments urbans i amenitats. El que es busca és el mateix, només canvia l'ordre de preferència.

Com a exemple del que diem podem citar el sector de les escoles de negoci, en què la disponibilitat d'un claustre docent altament internacionalitzat és part fonamental de la nostra capacitat d'atreure estudiants, executius i empreses de tot el món als nostres programes. Entre les que apareixen al rànquing del Financial Times, que ens dona dades d'internacionalització del professorat, entre un 40% i un 70% dels docents provenen de fora de l'Estat espanyol. Quan seleccionem personal docent, posem molt èmfasi en les excel·lents condicions de vida a la ciutat, i la seva proximitat a nombroses destinacions atractives: Madrid, París, Londres, Milà, la Mediterrània i els Pirineus. I ens pregunten molt per la qualitat d'infraestructures i amenitats que ofereix l'entorn. També els interessa que Barcelona es caracteritza per tenir indústries dinàmiques, cosa que significa que tenen oportunitats per cooperar amb empreses i desenvolupar la seva recerca.

Per donar un altre exemple, aquest és també el model seguit per alguns dels més exitosos centres de recerca a l'entorn de Catalunya, dins del programa CERCA de centres de recerca de la Generalitat, i en els quals prop del 25% del personal investigador prové de fora d'Espanya segons dades proporcionades per la Institució i la Secretaria d'Universitats i Recerca.

Per contra, sembla que, pel gran nombre d'estudiants i joves professionals que venen a fer un programa formatiu a les nostres escoles de negocis, no troben a Barcelona una proposta de vida, laboral i personal, prou atractiva per quedar-s'hi. Segons una anàlisi del mateix Financial Times, el 81% dels que prenen part en un programa de les quatre escoles a Espanya que aquest diari té als rànquings, marxen a l'estranger a la finalització del seu programa. Alguns portaran empreses familiars, altres tornen a feines que ja tenien en començar un programa. Altres, però, marxen perquè no hem estat capaços d'oferir-los un entorn prou acollidor i atractiu en el qual desenvolupar les seves idees, i representen una descapitalització de l'economia de la ciutat en aquell actiu que cada cop tindrà més importància.

Barcelona continua essent en esperit la mateixa ciutat dels prodigis d'Eduardo Mendoza, però potser hauríem de parar més atenció als motius pels quals no retenim els joves. Com també diu Glaeser al llibre que hem citat abans: «No totes les ciutats tindran èxit, perquè no totes les ciutats han estat hàbils per adaptar-se a l'era de la informació, en què les idees són l'últim creador de la riquesa». I això passa per millorar la retenció de persones joves que passen pels nostres centres formatius i de recerca.