Anar al contingut

¿Una pime pot actuar com una 'start-up'?

Una 'start-up' és una organització temporal creada per explorar i descobrir un model de negoci rendible, repetible i escalable. Les pimes tenen els millors ingredients per comportar-se com una 'start-up': velocitat i agilitat en la presa de decisions i cap

JAVIER DE LA OSSA. COORDINADOR DE LA SALLE TECHNOVA BARCELONA.

En els dos últims anys moltes grans companyies han pujat al carro de les start-ups. Si en el seu moment aquests moviments eren pures campanyes de màrqueting, en l'actualitat es comencen a acostar amb objectius més seriosos, principalment estratègics. ¿Però què passa amb les pimes?, ¿poden col·laborar amb start-ups? La resposta, definitivament, és sí, i amb més facilitat que les grans companyies, perquè tenen capacitat de prendre decisions de manera molt més ràpida que les seves germanes grans, i per tant es poden acomodar a la velocitat de vertigen que requereix una start-up.

Aquesta velocitat permet a la pime comportar-se, amb més simplicitat, com una start-up. Però, ¿què significa comportar-se com una start-up? Parafrasejant Steve Blank, un dels principals experts mundials en la matèria, una start-up és una «organització temporal dissenyada per explorar i descobrir un model de negoci rendible, repetible i escalable». Analitzant la frase: 1) repetible i escalable, implica que ha de trobar allò per què els clients volen i estan disposats a pagar (que, en altres termes, es coneix com a proposta de valor). No valen les vendes puntuals i de productes o serveis no repetibles; 2) el fet que sigui una organització temporal implica que una vegada arribi a les vendes recurrents, ha de passar a comportar-se com una empresa.

Si es donen les dues condicions anteriors, la start-up passa de comportar-se com a tal a fer-ho com una empresa (pime en aquesta primera fase). I si passa a comportar-se com una pime, entre altres coses, el seu focus passa de validar hipòtesis (pivotar) a créixer (optimitzar), que és una cosa més pròpia de companyies ja establertes. Per una altra part, en una start-up, els aprenentatges són qualitatius, mentre que en una empresa els aprenentatges són quantitatius.

Segons la RAE, tecnologia és el «conjunt dels instruments i procediments industrials d'un determinat sector o producte». D'acord amb aquesta definició, qualsevol start-up que usi tecnologia seria una start-up tecnològica. Si acceptem aquesta interpretació, actualment, totes les start-ups (i gairebé totes les empreses) han de ser tecnològiques, perquè utilitzar la tecnologia (en major o menor mesura) és, com a mínim, avui dia, una necessitat per sobreviure. En el seu grau de més desenvolupament, les tecnologies propietàries/exclusives d'una única companyia, passen a ser avantatges competitius.

Si ens centrem en les start-ups amb una tecnologia que genera un avantatge competitiu, gran part de les aplicacions són B2B (business to business, amb empreses com a clients), tot i que hi ha diferents casos (extremadament exitosos) d'empreses B2C (business to consumer) que usen la tecnologia com a avantatge competitiu (Apple, Tesla, Nespresso, etc).

Una vegada arribats a aquest punt, és adequat introduir el concepte del TRL-Technology Readyness Level. Els TRL són els nivells de maduresa tecnològica. Aquest concepte sorgeix a la NASA, però posteriorment es generalitza per aplicar-se a qualsevol projecte, desenvolupament de producte o servei. Els TRL són una manera de mesurar el grau de desenvolupament i maduresa d'una tecnològica. Segons la seva definició, una tecnologia a un TRL 1 significa que hi ha principis bàsics observats i reportats, TRL 4 que hi ha una validació del component i/o dispositiu en un entorn de laboratori, el TRL 7 que hi ha una demostració del sistema o prototip en un entorn real i un TRL 9 que el sistema ha sigut provat amb èxit en un entorn real.

Valentia i confiança

El concepte de TRL serveix per demostrar la gran diferència entre les empreses B2B i el B2C. Així, mentre que a les empreses B2C gran part del desenvolupament de la companyia en les fases inicials pot ser dut a terme per la mateixa start-up i amb uns primers clients, en el cas de les empreses B2B cal la participació d'una empresa que permeti que aquella tecnologia es provi en entorn real. Aquesta diferència B2B/B2C determina, a efectes pràctics, una desigualtat clau per al desenvolupament d'aquestes companyies, ja que en el cas de les B2B la complicitat d'un client real que permeti provar la tecnologia en el seu entorn real és un requisit indispensable per al desenvolupament d'aquella tecnologia o start-up. I és aquí on les empreses clientes tenen un paper especialment rellevant, perquè han de ser valentes i confiar en emprenedors perquè provin les seves tecnologies en els seus entorns de producció, amb els corresponents riscos i beneficis que això suposa. Vegem-ne primer els riscos: provar tecnologies noves implica possibles discontinuacions dels seus processos habituals, més esforços que poden no ser productius si la tecnologia no funciona com s'esperava. Però la recompensa també pot ser alta: conèixer les capacitats d'aquella tecnologia amb molta antelació respecte als competidors, a la vegada que poden demanar-ne contraprestacions (normalment en forma d'avantatges comercials: exclusivitats geogràfiques o temporals, descomptes, etc).

Amb tot això anterior, una pime té els millors ingredients per poder comportar-se com una start-up: velocitat i agilitat per a la presa de decisions; i capacitat de provar en entorns reals els seus nous productes i serveis.

Resumint-ho tot plegat, si vostè és una empresa establerta, hauria de valorar els avantatges d'ajudar o de comportar-se com una start-up, i si és una start-up, tingui en compte les dificultats afegides que implica el desenvolupament d'una empresa B2B, i comenci a pensar i convèncer empreses perquè li deixin provar el seu producte o tecnologia en entorn real.

Temes: Empreses +Valor

0 Comentaris
cargando