«La resposta de les persones està empenyent els governants»

-Som davant d'una emergència social, la dels refugiats, que ha tornat a demostrar la inoperància de la Unió Europea per donar-hi resposta. Novament és la societat la que dóna exemple.

-La crisi dels refugiats interpel·la les nostres consciències i ens situa davant d'una disjuntiva: o tenim present el seu patiment o l'ignorem. Tenir-lo present ens humanitza, ignorar-lo ens deshumanitza. Segons l'ACNUR, els països que estan acollint més refugiats són Turquia (gairebé dos milions), el Líban (més d'un milió), Jordània (més de 620.000) i l'Iraq (250.000). Mentrestant, els governs europeus parlen de recol·locar-ne 120.000. Les imatges i la solidaritat ciutadana els han obligat a superar la xifra inicial de 40.000. Una vegada més, la resposta de les persones empeny els governants.

-Les entitats tindran un paper proactiu en l'acollida. ¿Com es prepara Càritas de Barcelona davant l'arribada de centenars de refugiats?

-La primera cosa que voldria destacar és la resposta de persones i entitats que, a iniciativa pròpia, s'han dirigit a nosaltres per oferir el seu suport. Estem coordinats amb altres entitats i amb administracions, sobretot amb l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat. En un primer moment podrem oferir allotjament i alimentació. També estem preparant més serveis per si es requereixen: revisions pediàtriques i mèdiques, suport psicològic, orientació legal, escolarització, etcètera.

-Els ciutadans tenen ganes d'ajudar. ¿Com poden fer-ho a través de Càritas? 

-Estem acabant de definir el procés perquè es pugui canalitzar la solidaritat a través de la nostra web (caritasbcn.org). És el primer pas per saber amb què comptem, i ens ajudarà a donar una resposta millor. La nostra experiència ens diu que el millor servei que podem oferir és coordinar i recollir l'ajuda que ens fan arribar, i valorar les necessitats a mesura que avancen els dies i les setmanes.

-¿Quin pot ser el principal problema per gestionar aquesta estada? ¿Què els preocupa més?

-Les persones immigrants es queden en uns llimbs legals als països d'acollida. El nostre país està patint una greu crisi i disposem d'escassos pressupostos nacionals per a polítiques socials, de migració i integració. Per això, per garantir els drets d'aquestes persones se'ls hauria d'oferir refugi des dels primers països d'acollida, evitant-los així el patiment. Oferir-los les condicions adequades d'allotjament, alimentació i costums culturals, però també simplificar-los els tràmits i el procés.

-Tota aquesta tasca es portarà en paral·lel a l'altra emergència social de la ciutat, que és la de la precarietat en què viuen milers de ciutadans que vostès recolzen.

-Hi ha persones que ara ja viuen permanentment en situació d'emergència social. Sense feina, sense ingressos, molts sense un pis, necessiten les entitats i les administracions per sobreviure. Seguirem estant al seu costat, amb el mateix afecte i compromís amb què volem atendre els refugiats. La nostra acció cap a ells es manté inalterable.

-Fixant la vista en aquesta realitat, ¿podem començar a pensar que s'està afluixant el nus de la crisi?

-Seguim en una situació d'emergència. Des del gener fins al maig hem atès les mateixes persones que l'any passat; és la primera vegada que no hem crescut, però aquestes persones estan costant molt, demanen més. Una cosa és sortir de la recessió, que és on som, i una altra, de la crisi. Ara estem en crisi sense recessió. Pots aconseguir que augmenti la riquesa, la producció, el PIB, però segueixes tenint crisi, i aquí creiem que per parlar de sortida s'han de tenir en compte els indicadors econòmics, els industrials, però també els socials. És erroni equiparar la sortida de la crisi amb els indicadors econòmics.

-¿Quan creu que la societat començarà a notar certa millora?

-Segons l'informe FOESSA, una vegada es recupera l'economia, perquè aquesta millora arribi a la ciutadania encara faltaran entre 10 i 15 anys. No crec que puguem tancar els centres de distribució d'aliments que hem anat obrint fins d'aquí 8 o 10 anys. Ens ho diuen els tècnics.

-Les desigualtats han augmentat de manera notable.

-Estem anant a una societat dualitzada, una part treballarà, i l'altra no. Per això estem en situació d'emergència social i el nostre objectiu és desenvolupar eines per afavorir la inserció laboral. És una dualització de la societat, els que surtin podran fins i tot millorar, però n'hi haurà una part que no ho aconseguirà i no sabrà què fer.

-¿Com es pot actuar davant d'això?

-Hi ha instruments per corregir les desigualtats. S'han de voler aplicar. Per exemple, amb polítiques redistributives, com un sistema fiscal que recapti i redistribueixi, o unes polítiques públiques prèvies a les fiscals que equiparin. Com una bona política pública de vivenda de lloguer. Això seria per exemple fer cada any uns 3.000 o 4.000 pisos. No és el mateix afrontar una crisi com la que hem passat amb un parc de pisos públics de 20.000 que de 200.000. Espanya és el segon estat de la Unió Europea en què més augmenta la desigualtat, darrere de Romania. Mentre altres rebaixen aquestes distàncies, nosaltres seguim pujant. Les dificultats econòmiques les ha patit tot Europa, però allà han mirat més on retallar.

- ¿Quin col·lectiu els preocupa més?

-El nen, l'adolescent i el jove. La desigualtat de demà s'està construint en ells. El jove ha de tenir molta resistència com a persona per aguantar contractes de dos dies o d'una setmana.

-Càritas sempre ha tingut el reflex d'adaptar els seus projectes als principals problemes. Van crear el servei de mediació de vivenda amb la punta de desnonaments, després va seguir un servei d'inserció laboral per a més grans de 40 anys i després una atenció a famílies amb nens de 0 a 6 anys. ¿Què és urgent ara?

-Continuar amb l'atenció transversal i una política d'ingressos mínims. Demanaria l'aplicació de l'article 24.3 de l'Estatut que diu que les famílies tenen dret a una renda garantida de ciutadania. Ens estalviaríem moltes beques de menjador, moltes ajudes d'emergència… Totes les ajudes que s'estan multiplicant desapareixerien.

-Anem cap a l'hivern. Tornarem a parlar de pobresa energètica.

 

-És pobresa, i prou. Estem posant adjectius a la pobresa. M'arriben a dir fa uns anys que definiríem un nou concepte i no m'ho hauria cregut. ¿Com és possible que la gestió d'un subministrament públic que és la font de riquesa d'unes empreses no vagi acompanyada de més sensibilitat envers la situació de moltes famílies?

-¿Què hauríem d'aprendre d'aquesta crisi?

-Com a societat ens ha obligat a repensar la funció social de la vivenda. Vèiem la vivenda com un bé de consum, d'inversió o d'especulació. Trigarà a arribar el benestar però quan es consolidi hauríem de fer l'esforç d'analitzar i pensar sobre per què vam arribar a aquesta situació. Hauríem de deixar als nostres fills un document on reflexionéssim en temes de vivenda, del sistema financer, de les gran polítiques d'infraestructures... Hauríem de fer recomanacions i diagnòstics reconeixent els errors. No pot ser que tinguem el doble d'aeroports que Alemanya o que siguem el segon país del món amb més vies d'alta velocitat.

Notícies relacionades

L’emocionant espot amb què el Govern balear demana un Nadal diferent

El tercer sector davant dels ODS

-¿Confia en aquesta reflexió?

-El preu dels pisos torna a pujar, s'han reactivat les inversions en alta velocitat… No, no hi confio. Però el discurs reivindicatiu tant de les entitats com de la ciutadania s'acaba impregnant en l'actuació de l'Administració, encara que sempre d'una manera més lenta de la que desitjaríem. A mi m'emociona com davant les dificultats s'ofereixen tantes persones dispars, però amb preocupacions compartides. La solidaritat està per sobre de les crisis. Tenim una ciutadania fantàstica que pot aconseguir canvis.