Les dones (sepultades) de la Bauhaus

El centenari de l'escola de disseny destapa el llegat de dones alumnes i professores

bauhaus / periodico

7
Es llegeix en minuts
Núria Navarro
Núria Navarro

Periodista

ver +

La primera escola integral de disseny del segle XX va néixer amb la República de Weimar, el 1919, i va morir amb aquesta escola, 14 anys després, quan la bota nazi va clavar una puntada de peu a aquest “art degenerat”. Va durar el mateix que el convuls compàs d’entreguerres. Però ho va canviar tot: la tipografia, el disseny industrial, les arts escèniques, l’arquitectura. Fins aquí el tràiler, en els títols de crèdit del qual sempre desfilen –i justament– Walter Gropius, Ludwig Mies van der Rohe, Marcel Breuer, Láslzó Moholy-Nagy, Paul Klee i Vasili Kandinski. Però, ¿què hi ha de les dones? ¿No mereixen cap menció a Weimar, Dessau o Berlín, les tres seus que va tenir la institució?

N’hi va haver 462, nou assassinades pels nazis. “Va ser la primera generació d’’intruses’ en l’àmbit professional de l’art”, resumeix Marisa Vadillo, del departament de Dibuix de la Universitat de Sevilla. I gràcies a les exhumacions d’irreductibles com Elizabeth Otto, historiadora de l’art a Búfalo (EUA), o de les arquitectes espanyoles Josenia Hervás i Laura Martínez de Guereñu, sabem que bona part d’aquestes dones vessava creativitat i que les patents d’alguns dels seus prototips van salvar l’economia de l’escola, afectada per l’emergent ultradreta.

Dones de la Bauhaus, alegres i laborioses, però no ‘flappers’. / Arxius

Vegem per quina ‘esquerda’ es van colar les ‘intruses’. Durant la primera guerra mundial, les dones van exercir els treballs dels homes mobilitzats i, malgrat tornar a la llar, havien guanyat consciència que podien fer coses més enllà de cuinar i criar. La nova Constitució de Weimar els garantia el vot i la no segregació a les aules, i en l’aire flotaven partícules de vitalisme, que afirmava que el poble tenia dret a participar en la societat i rebutjava la raó –atribut viril– com a únic vehicle de coneixement.

Artista i educadora al gueto de Terezín. 1898-1944

Artista tèxtil. 1899-1994

Arquitecta. 1906-1964

De manera que en el primer trimestre de la Bauhaus es van apuntar 84 dones i 79 homes. Un ‘fifty-fifty’. Gropius, el primer timoner de l’escola –Hannes Meyer i Mies van der Rohe van ser els altres–, es va desmaiar. Havia posat l’alfombra de ‘willkommen’, i les noies havien entrat en bloc. “No es faran distincions entre el bell sexe i el sexe fort –va proclamar Gropius en el seu primer ‘speach’–. Drets iguals, però també deures iguals. En la feina som simplement professionals del nostre art”. Però temia que el torrent de senyoretes devalués la seva ferma marxa cap a la meta: ser una escola d’Arquitectura (amb majúscules), un gol que marcaria Hannes Meyer, no ell.

“Experiments innecessaris”

Gropius pensava que les dones eren valuoses, però que no tenien capacitat per pensar en tres dimensions. “No fem experiments innecessaris”, va dir a cau d’orella, mentre orientava subtilment les joves cap al taller de Teixits (“la classe de les noies”, segons ell).

Però no seria just jutjar Gropius  sota la lent del 8-M. Josenia Hervás, autora del llibre ‘Las mujeres de la Bauhaus: de lo bidimensional al espacio total’, aplica el fonendo als temps i fa notar que tot un avantguardista com Filippo Marinetti, autor del ‘Manifiesto Futurista’, vociferava que l’art havia “de glorificar les boniques idees per les quals es mor [...] i el menyspreu per la dona”, o que el doctor Gregorio Marañón –el pare de l’endocrinologia espanyola– donava validesa científica a idees de Schoppenhauer que avui provocarien urticària però que llavors eren ‘mainstream’, com que la dona tenia “poca inventiva i poca tensió nerviosa i muscular”, i que [només] desproveïda dels seus ovaris [...], la dona perd la seva morfologia, la seva fisiologia i fins i tot la seva psicologia, i es fa apta per a les empeses virils”. O sigui, només podien fer alguna cosa amb vol intel·lectual si eren estèrils.

Artista del metall. 1893-1983

Dissenyadora de joguines. 1899-1944

Artista i educadora. 1901-1976

Mentre parlotejaven aquests líders d’opinió, les ‘noies Bauhaus’ estaven satisfetes pel simple fet de ser dins, relacionant-se d’igual a igual amb els professors a la cantina. “No hi ha constància que cap denunciés un tracte discriminatori”, afirma Hervás, que busseja en arxius des del 1994.

Tampoc tenien la sensació d’estar obrint camins d’altres congèneres. ¿La prova? En un qüestionari que van passar en els anys 80 a les que continuaven vives, els van preguntar: “¿Va saber vostè que la seva feina era revolucionària?”. “Nein”, va contestar taxativa Marianne Brandt, creadora de jocs de te i cafè de metall que encara comercialitza Alessi. Simplement construïen futur sense consciència d’estar fent-ho.

 

 

Saltar les costures

Malgrat la poca fe del claustre i les invitacions a acontentar-se amb els fils, les noies Bauhaus van fer saltar les costures de l’uniforme assignat. Per començar, van arribar a Weimar amb un ‘look’ antiquat i van obrar la metamorfosi: es van tallar els cabells, van trotar en pantalons curts i es van enrolar en festes hilarants.

“Mai van ser flappers”, diu Hervás, afanyat-se a contradir alguns perfils que està llegint en aquest centenari. No tenien res a veure amb l’arquetip de dona que va exportar el cinema mut nord-americà i que les alemanyes de ciutat van copiar com avui copien el rotllo de xandall de Cardi B. Un periodista de l’època que va assistir a un dels saraus (que eren molts) de l’escola va escriure: “És increïble, he vist una noia seminua tocant l’acordió i no hi havia en ella ni una mica de picardia, tot era innocència”. Res a veure amb el Berlín de ‘Cabaret’. Jugaven a tennis, moltes eren vegetarianes, escoltaven jazz, la majoria conduïa. Eren lliures.

Fotògrafa. 1894-1989

Interiorista i mestra de la Bauhaus. 1885-1947

Mestra de teixidors. 1897-1983

I deleroses. De manera que van vèncer les reticències de Gropius, que els va permetre participar en el projecte (interseccional) Haus am Horn, un prototip de casa per a “les necessitats del nou home” –germen de la vivenda social– concebuda per a la primera gran exposició de la Bauhaus. La va esbossar el professor de pintura Georg Muche, però Alma Siedhoff-Buscher va dissenyar els mobles –va aconseguir que l’habitació dels nens entrés en el camp visual de qui estigués a la cuina–; les alfombres van ser obra de Marta Erps i Benita Otte, de Teixits, va idear una cuina modular que va anticipar les d’Ikea.

Alumna asseguda en una cadira ‘Wassily’ de Marcel Breuer. / Arxiu

Un món nou

Bé. Però, ¿quin pes real tenen en la història de l’art del segle XX? Jutjant per cartes i escrits, sabien que no eren Gropius, la tercera generació d’arquitectes de la seva família –explica Hervás–, però se sentien partícips de materialitzar un món nou. I a sobre libant de professors com Klee o Kandinski. A més, en sintonia amb l’orientació de desenvolupar productes “simples, elegants i útils” per a la producció en sèrie, els seus prototips de teles i papers pintats, i els seus dissenys en metall i fusta, es van començar a patentar per a la indústria.

Laura Martínez de Guereñu, guanyadora de l’última Beca Lilly Reich i directora del congrés ‘Bauhaus In and Out: perspectives des d’Espanya’ (10 i 11 d’octubre), ha descobert recentment en arxius que a l’Exposició Universal de Barcelona del 1929 “hi va haver productes dissenyats per quatre dels tallers de la Bauhaus als pavellons d’Arts Tèxtils, Arts Gràfiques i dues seccions d’Arts Industrials”. I Hervás, per pistes d’algunes cartes, aventura, que “potser eren prototips presentats per Gropius ja fora de l’escola”. Com fos, els objectes ideats per les artistes van ser presents en l’exposició, que el món recordarà pel Pavelló Mies van der Rohe.

Ceramista. 1896-1985

Artista tèxtil. 1898-1944

Fotògrafa. 1904-1999

(Breu) igualtat

Per acabar, tornem uns passos enrere. Al moment, a Dessau, en què va agafar les regnes el suís Hannes Meyer, un marxista entestat a satisfer “les necessitats del poble en comptes del luxe”. En un pamflet, va atiar: “¿Estàs buscant la veritable igualtat com a dona estudiant? Apunta’t a la Bauhaus". La integració havia guanyat definitivament terreny als prejudicis. Amb Meyer, una vegada superades les proves a Tèxtil, es podia accedir sense filtres a la secció de construcció. “Edificar per al benestar popular”, era l’imperatiu.

La dona de MeyerLena Bergner, dissenyadora tèxtil formada a la Bauhaus, va col·laborar tan estretament en els seus projectes durant la seva etapa a Mèxic que avui s’investiga en quina mesura diversos eren seus. Aquesta via, la conjugal –hi va haver 70 matrimonis–, va permetre a moltes seguir en l’òrbita de l’art. Si fa no fa passa el mateix amb la professora Lilly Reich, parella de Mies. Segons l’historiador Albert Pfeiffer, seria l’autora de les famoses cadires ‘Barcelona’ i ‘Brno’ de la Bauhaus.

Classe de Teixits de Gunta Stölzl. / Arxiu

Notícies relacionades

Precisament Mies, el tercer timoner, tement-se el que venia, va alliberar la forma de la funció –que era ‘massa comunista’– i va fusionar construcció (‘bau’) i acabats (‘ausbau’), engrandint la porta d’accés de les dones a l’arquitectura. Ja eren allà. Per fi.

Però Hitler havia agafat embranzida i la Gestapo hi ficava els nassos. L’escola “havia demostrat ser germen de bolxeviquisme”, van dir. I van comprovar si hi havia jueus entre el professorat i a la resta se’ls va suggerir afiliar-se al partit. Alguns van partir. Moltes empreses van cancel·lar contractes. I es va acabar el ‘món nou’. Per a nou d’aquestes dones es va acabar el món. En una cambra de gas.

Fotògrafa. 1903-2000

Ceramista. 1899-1990

Artista tèxtil. 1892-1976