Anar al contingut

Així narra el seu fill les quatre dramàtiques hores que va viure

La hilarant història de la mare que es va perdre al metro de Madrid

Aquesta gaditana va visitar el seu fill a la capital: van anar a comprar i van ser feliços, però tot es va torçar a l'andana

María Aragón

La hilarant història de la mare que es va perdre al metro de Madrid

Tot va començar amb una decisió arriscada, la de sortir de la comoditat de casa seva a Cadis per veure què feia el seu fill en la salvatge vida madrilenya. El que no sabia Rogelia és que el que començava com una bonica història d’amor entre mare i fill, una visita amable per divertir-se uns dies en companyia, acabaria sent un drama per a ell i una divertida història per a la resta de la humanitat.

Una història de terror, amb policia pel mig, una marabunta de persones i una dona que es perd a la Puerta del Sol i acaba a Canillas. Canillas, sí, a un bon tros del centre de Madrid. ¿Com arribem en aquest punt? Ho explica en primera persona, amb gràcia i no menys drama, el tuitaire Willi Depu.

La visita l’agafa per sorpresa: “Ella no es mou d’allà, que per a figa relaxada la seva, però aquella vegada la vaig convèncer”. Sembla que de dilluns a divendres la dona va patir per no poder fer vida més enllà de les quatre parets del seu pis. “Estava blanca perquè jo treballava i només havia tret el monyo per la finestra”, relata. I quan va arribar divendres a casa, es va adonar que havia de fer alguna cosa per la seva mare.

“Demà anirem al centre a comprar, que tiraré la casa per la finestra amb tu”. Solucionat. Tots contents. “Se li va il·luminar la cara en actitud de per fi em treu el mariconàs. L’endemà la va portar pel que considera “els millors llocs”: Berska, H&M i C&A. “Un, per una mare ho fa tot”, diu orgullós.

Tomb dramàtic

Amb totes aquestes compres, aquestes ‘selfies’ i aquesta felicitat, ¿què podia sortir malament? Tot podia sortir malament. De tornada a casa, en territori hostil –el metro de Madrid– el seu fill va advertir-la a l’andana: “Agafa’t a mi que això és com una estampida de nyus”. El nen li havia sortit molt ‘sagerao’.

Mira que l’hi va dir.

Això ja va sortir a Jumanji, però ningú n’aprèn de la ficció. S’ha de viure. La dona, diu el fill, degué pensar que deu parades més enllà es trobarien. No tres ni quatre ni cinc, deu parades. I en aquesta situació, pots cridar-la i dir que baixis a la següent parada i que allà us veure. Però ja sabem com són les mares...

Aquí és quan el cap dona voltes i pensa en els pitjors escenaris. Perquè què li pot passar a la teva mare si es perd al metro de Madrid. Doncs com a mínim pot acabar sent víctima de tràfic de blanques.

Així que se’n va anar de Sol cap a Atocha, pensant que podria haver acabat allà, i es va plantar a atenció al client per reclamar la seva atenció: “Si us plau si vostè té mare cridi-la per megafonia. A la seva mare, no a la meva. Que de vegades no em faig entendre”, relata. “Digui’m el nom de la seva mare que jo la crida”, li van dir. Però no podia ser tan fàcil, perquè quan va dir ‘Rogelia’ el van prendre per bromista. I entre els nervis i els crits, va acabar plorant.

Tres hores després...

El noi ja no pensava en el tràfic de blanques, directament pensava en el pitjor dels casos: haver d’anar a AR. “Em veia explicant a la meva família que m’havien segrestat la mare, que estaven venent el seu fetge o que havia d’anar al programa d’AR a demanar als segrestadors que me la tornessin”. S’imaginava la gent preguntant-se què feien al metro els SWAT.

Després de l’espera, un senyor de seguretat li va donar l’alegria de la tarda: “Hem trobat una senyora baixeta, amb monyo, un xal marró, una bossa del Berska i que només diu ‘ay virgen del Carmen’ entre sanglots”. ¡Aquesta és la seva mare!

Doncs estava a Canillas.

Així que va arribar a Canillas, van córrer, es van abraçar, van plorar. La família reunida.

Hi va haver una mica d’intriga al final. Però tot cal dir-ho, la història té final feliç:

Temes: Mares Madrid Metro