Luz Casal i la vida suspesa

Preguntant-nos per les músiques que envolten les vides de les nostres figures populars, conversem amb Luz Casal, que ens parla de la «vida suspesa» que percep aquests dies, ara que és tan difícil fer plans, en aquest estat que té alguna cosa de bombolla perversa en la qual et sents al resguard d’allò que Raimon va anomenar el «vent del món». ¿Què ens esperarà després? Qui sap, però, mentrestant, arrupim-nos a la cova i procurem-nos sensacions reconfortants, més enllà de l’espai i del temps. «Ara és com si el present estigués també suspès, i això em porta a escoltar sobretot músiques del passat, fins i tot d’un passat que no vaig viure», explica la veu d’‘Entre mis recuerdos’.

Ens explica que s’ha retrobat amb Chet Baker després de molts anys sense escoltar-lo. El poeta del ‘cool jazz’ (1929-88), còmplice de les més profundes intimitats amb la seva trompeta de matinada infinita i aquella veu murmuradora, que triturava tots els cànons. Però cantar bé no té tant a veure amb l’acrobàcia com amb el poder de transmetre. «Fins i tot agradant-me les veus potents, d’ampli registre i bon color, m’atreuen també les que, sense ser-ho, són capaces d’interpretar d’una altra manera, com la seva, que tenia aquella vulnerabilitat», assenyala Luz. «A l’escoltar Chet Baker no em dedico a analitzar-lo, a veure en quina tonalitat està o quant li dura l’aire... No, no, és un altre tipus de connexió», reflexiona. «Ell era capaç d’expressar els sentiments més profunds, que gairebé anomenaria impúdics».

El poder de la veu

A Luz, la música sol arribar-li a través de la veu i la interpretació, i per això li va costar, confessa, deixar-se seduir per un gegant de la cançó com és Bob Dylan. «Durant molts anys llegia les seves lletres, però escoltar-lo em produïa bastant rebuig», revela. Fins i tot avui, continua sent l’art vocal el que la venç. «Em costa apreciar un grup el cantant del qual em sembla un horror, tot i que la cançó sigui bona i la resta de la banda sigui brillant». A la seva vitrina de clàssics segueix havent-hi un lloc per a Ella Fitzgerald, Nina Simone, Frank Sinatra, Janis Joplin..., i per a troballes més modernes, com Brandon Flowers, el cantant de The Killers.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Tot i que ens ha advertit que les seves preferències d’aquests dies miren cap enrere, diu que s’ha fixat en la moderníssima Billie Eilish, «una noia extraordinària, com el seu germà», i sense quedar-se en el seu famós ‘Bad guy’. «M’agrada escoltar la seva obra en general per fer-me una idea de la persona, no d’una cançó específica», explica Luz, que aquestes setmanes no es manté allunyada del món precisament: totes les tardes (de 18.00 a 19.55 hores) manté llargues converses a Instagram amb admiradors, coneguts, familiars de fans... «És una muntanya russa d’emocions», precisa. «Jo sé que hi ha cançons meves que han servit per a moments puntuals en la vida de molta gent, però parlar és una manera més directa de donar ànims i consol».

Luz, confident, convertida en poc menys que un servei públic. I Luz, entusiasta de la música, «com sempre», tafanejant també en estètiques allunyades, com els ritmes urbans de Yung Beef o del raper francès Nekfeu. No hi ha límits, tampoc els autoimposats, perquè, quan més coneixes, més conscient ets del que et queda per descobrir, i «ser oient sempre implica ser conscient que tens una gran llacuna de coneixement», un territori que, aquí està la gràcia, mai arribaràs a conquerir.