Molt en sèrie

La meravellosa senyora Filmin

zentauroepp31904709 bcn191223122618

zentauroepp31904709 bcn191223122618

4
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

De l’autor de ‘Hamlet’ i 37 obres més es diu, perquè algú ha fet comptes, que va inventar 2.030 noves paraules. Serà per això que a l’anglès l’anomenen sovint la llengua de Shakespeare. ‘Abstemi’, ‘hereditari’, ‘desemmascarar’, ‘indistingible’, ‘innombrable’, ‘desencadenar’..., i així, fins a 2.030 paraules que van acomodar-se en un idioma que llavors encara buscava el seu lloc al món. És una menudesa, creieu-me, al costat del que ha significat per a l’argot periodístic el naixement de la premsa digital. Les fotos s’ingesten i els vídeos es pugen. Així ens fan parlar. Nadal, per exemple, és època de «llisticles», o sigui, llistes d’articles. Coses com les 10 millors pel·lícules de l’any, les 20 millors idees per passar la nit de Cap d’Any o els cinc millors ‘zasca’ del 2019. Això, el ‘zasca’, és un altre d’aquests neologismes de la colla de l’‘online’. Ben calçat en un títol, diuen que el ‘zasca’ dona ‘clics’. I els llisticles de sèries sembla que són la bomba. Aquí, a‘molt en sèrie’,farem un d’un únic punt. La plataforma més encomiable. Filmin. Tururut viola.

Des del seu part el 2007, Filmin ha sigut la Casablanca del Rick, un lloc per a sèries a la recerca d’un salconduit

Filmin, ho saben els seus fans, és David contra els tres ‘goliats’, Netflix, HBO i Amazon. Amb arrels a Barcelona, va brollar tímidament el 2007 i va començar a despuntar el 2010. És una feliç raresa a Europa. El seu catàleg de sèries era, en una primera etapa, poc enlluernador. El seu fort era, es deia aleshores, el cine d’abans i el d’autor. Era més que això. Era (i encara és) una Casablanca que donava refugi a treballs cinematogràfics formidables com si fossin RickIlsa i Víctor Laszlo fugint cadascú d’altres plataformes que no els oferien salconduits. Aquest 2019, per continuar amb la comparació d’abans, David ha llançat la pedra. Ha tancat un acord amb la Metro Goldwyn Mayer per incorporar 110 trossos de pel·lícula a les seves prestatgeries i, a l’apartat de sèries, després de treure el singlot amb ‘The virtues’, no apta per a ànimes de càntir, acomiada l’any amb la repesca d’una joia traspaperada de la BBC, ‘Jonathan Strange i el senyor Norrell’. El regal perfecte.

Aquesta és una superproducció britànica basada en una premiadíssima novel·la de Susanna Clarke. ‘The Guardian’ al seu dia li va fer el pitjor dels favors. Va dir, se suposa que per elogiar-la, que era elHarry Potter dels adults, una tonteria tan majúscula com dir que ‘Sol davant el perill’ és la versió per a grans de ‘Sol a casa’. Allò de ‘The Guardian’ va ser, com va dir Shakespeare també per primera vegada, ‘be in a pickle’, ficar-se en un vesper.

Waterloo va crear una nova era literària, amb Stendhal al capdavant, de la qual beu ara aquesta sèrie a l’estil Austen, amb sentit i sensibilitat

Res d’espòilers. Només una mica de mel als llavis per saber quin plaer ofereix ‘Jonathan Strange i el senyor Norrell’. És l’Anglaterra sentida i sensible de Jane Austen, de Jordi III, el més sonat dels reis del segle XIX, que no és poc, i del Duc de Wellington, un tipus literalment amb caràcter, lluitant pel futur contra Napoleó del que, graciosament, els protagonistes en la sèrie anomenen «la península», o sigui, Europa. En aquest context, dos tipus antagònics, Norrell i Strange, recuperen els conjurs oblidats d’Anglaterra.D’Eddie Marsan  a la pell de Norrell només es pot dir que és per treure’s el barret de copa. De Toby Haynes, el director, recordar que en realitat és un vell conegut, autor d’algun memorable capítol de ‘Black Mirror’, de ‘Sherlock’ i de ‘Doctor Who’.

Notícies relacionades

L’asturià José Ignacio Gracia Noriega va escriure en una ocasió que Waterloo, rerefons d’aquesta perla seròfila, va ser «l’última batalla antiga i la primera de la literatura moderna», i és cert, ja que el seu impacte va tenir ecos en les obres de Víctor HugoLord Byron i, en la que més, la de Stendhal. Abans de la batalla definitiva, a la soldadesca anglesa se li va donar ginebra. A la francesa, conyac. La Guàrdia Imperial de Napoleó va recular per primera vegada en la seva història. El resultat, ja el sabeu. Davant de l’alfombra de cadàvers que va abonar la campanya belga, Wellington va dir que al marge d’una batalla perduda, no hi ha res més depriment que una batalla guanyada. No va dir res de Jonathan Strange. Potser per no compartir la victòria.

El que hem dit. Filmin és encisador.

La sèrie més de culte que Black Mirror

No és per insistir..., bé, sí. Netflix té ‘Black Mirror’, d’acord, però a Filmin resideix ‘Inside nº 9’, sèrie de culte al país del ‘brexit’, que ja va per la quarta temporada sense que a l’altre costat del canal se’n sàpiga gaire. És una llàstima. Per si us obre la gana, dos brevíssims apunts sobre el primer capítol. Un. Passa íntegrament dins d’un armari. Dos. Té l’encert de recuperar de forma indirecta l’esbojarrat <strong>Spike Milligan</strong>. Es repesca oportunament un dels seus poemes, el de la sardineta que s’espanta al trobar-se cara a cara amb un submarí. Mira a través del periscopi. La seva mare li diu que estigui tranquil·la, que només és una llauna plena de de gent. Ara digueu si no val la pena.