Europa busca un paraigua nuclear propi davant la Rússia de Putin

En aquest llavors s’acaba qualsevol previsió d’una guerra amb el Kremlin, perquè llavors es multiplicaria la temptació de Moscou de parar l’avançament occidental amb míssils nuclears estratègics o, abans, amb bombes atòmiques tàctiques. Sense els Estats Units, Europa només es podria rendir. Amb aquesta convicció s’han traslladat a Londres els líders europeus convidats aquest diumenge pel premier britànic, Keir Starmer. Els militars en diuen bretxa de dissuasió. És comunament acceptat que la resposta al llavors és la dissuasió. El Kremlin no es plantejaria aquest llavors si al davant hi tingués un rival que també pot arribar a disparar aquestes armes.

Al voltant al llavors està girant ara una part no menor del debat geopolític europeu, la discussió sobre per on ha de començar a rearmar-se Europa. Una adquisició de poder nuclear per països europeus que no siguin França o el Regne Unit volaria pels aires les molt militants adhesions de la UE als tractats de no-proliferació. Però en l’àmbit militar, "això de les armes nuclears és un debat sempre pendent, molt a l’ombra, però que sempre hi és", diu un oficial de Terra que treballa en el flux d’anàlisis estratègiques per a Defensa.

"Puntades de peu a la porta"

L’almirall retirat Juan Rodríguez Garat, excap de la flota, explica la necessitat que Europa edifiqui la seva pròpia dissuasió nuclear. En una entrevista a Actualidad Militar Bellumartis, va insistir: "Amb puntades de peu a la porta han violat el Tractat de No-proliferació l’Índia, el Pakistan, Corea del Nord, Israel, l’Iran i segurament Bielorússia, i han obert així un club que el tractat va mirar de tancar fa 50 anys només a Rússia, els EUA, França, el Regne Unit i la Xina".

"Si les armes nuclears proliferen per tot arreu, hem de començar a considerar el tractat com a fracassat i decidir si Europa serà l’única potència del món que no disposi d’aquestes armes", va reiterar l’almirall a aquest diari. I un altre alt oficial de l’Armada, però en actiu, el va subscriure: "Així es pensa en els exèrcits europeus".

Tant és així que en els xats NAFO (partidaris de l’OTAN) de xarxes socials s’ha fet popular un mem que fa una broma europea amb Donald Trump: porta les sigles MEDA, de Make Europe Dangerous Again.

Rússia té 5.580 ogives nuclears. Els Estats Units, 5.044. La Xina, 500. El Regne Unit vol pujar de 225 a 260 i França en té 290. Són dades de l’Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI).

Versatilitat i no quantitat

Del potencial nuclear europeu la clau no és tant la quantitat com la versatilitat de llançament des de bombarders F35 o Rafale o des de l’oceà. Els dos països embarquen les ogives en submarins i en tenen permanentment almenys un navegant en secret amb míssils Trident, els britànics, i M51, els francesos. Quan s’aborda la qüestió d’un paraigua europeu, "l’obstacle és que qui posa les armes és l’únic que en decideix l’ús, sobretot França –explica un analista de l’Armada–, que considera la seva force de frappe [força de dissuasió nuclear francesa] un assumpte de sobirania exclusiva".

Sense travessar aquesta línia vermella, el president francès Emmanuel Macron està disposat a liderar una dissuasió nuclear europea. Segons la font esmentada, es creu en l’àmbit militar que el Regne Unit i França sí que acceptarien que els aliats europeus els cofinancessin carències de l’arsenal. S’estima que París necessita un submarí nuclear SNLE més dels quatre programats i Londres almenys un més de la futura classe Dreadnought per reunir una flota europea de 10, cada un amb 40 ogives embarcades. Però això és en matèria d’arma estratègica. No consta la possessió per països europeus de bombes nuclears tàctiques. S’anomena així –i també bombes de teatre– aquelles de menys potència que no pretenen, com les estratègiques, destruir ciutats senceres en un pols global, sinó aniquilar batallons o bases militars a escala local, de zona d’operacions. Cent que allotja Europa al seu territori són bombes de gravetat B61 americanes per a caces bombarders, repartides –sense confirmació– en sis bases OTAN: Bückel (Alemanya), Kleine (Bèlgica), Vokel (Països Baixos), Incirlilk (Turquia) i Aviano i Ghedi (Itàlia). Un disseny autònom europeu de desplegament inclouria zones com el Bàltic i Polònia.

Rússia, segons indica el SIPRI, el 2024 ha desplegat 36 ogives més, suposadament a Bielorússia, on també hauria disposat a més una porció de les 1.560 bombes tàctiques del seu arsenal.

Decisió política

Recentment declarava a la premsa britànica Charles Woodburn, director de BAE Systems, constructora del submarí anglès, que "la qüestió no és si es pot o no, sinó si es vol". I sembla que es va volent. Com una reacció en cadena, les insolències de Donald Trump a Europa han fet pujar la temperatura de la conversa entre líders els europeus sobre la seva autonomia militar.

Ho va verbalitzar el vencedor a Alemanya, Friedrich Merz, de la CDU: "Hem de preparar-nos per si es dona la possibilitat que Donald Trump no respecti incondicionalment el compromís de defensa mútua de l’OTAN". Però abans, el 6 de novembre, al Consell Europeu es va plantejar que França i el Regne Unit siguin l’eix de dissuasió nuclear d’Europa.

Hi ha la possibilitat que Trump i el seu ministre de Defensa, Pete Hegseth, després de l’intent de conciliació que ha suposat la cimera de Londres, i a mesura que s’acosti la cimera de l’OTAN del 24 i el 25 de juny a la Haia, corregeixin els seus avisos de deixar sola Europa, però "encara que fos demà mateix", indica el comandament de l’Armada, la UE ja està mirant a una altra pantalla.

Notícies relacionades

El cardenal condemnat per malversació renuncia a participar en el conclave

Els liberals guanyen al Canadà impulsats pel rebuig de Trump

L’analista militar suggereix que es tingui pressa a donar per liquidada l’OTAN malgrat els escarafalls trumpistes: "La idea és una Europa més forta en l’aspecte convencional, però dins de l’aliança; una dimensió europea de l’OTAN més forta, però seguint sota el paraigua nuclear americà. Ens interessa a tots", diu.

S’escampa en qualsevol cas un doble convenciment, com expressava un general de divisió a aquest diari: d’una banda, que Ucraïna no experimentaria l’actual neguit si no hagués entregat el seu arsenal nuclear a Rússia; d’una altra, que Europa ja no es pot fiar del que pugui passar als EUA i ha de tornar a encunyar "la primera regla de la seguretat: que mai, de cap manera, s’ha de deixar en mans de cap altre".