La paciència amb Netanyahu s’esgota per a les famílies dels ostatges israelians

Avi Silverstein i Iris Ganor, a l’anomenada plaça dels Ostatges de Tel Aviv.

És probable que la creixent tensió interna al país no arribi a tant, però la paciència de les famílies dels ostatges i els seus aliats s’està esgotant. "Ens sentim abandonats i desatesos, tant per com s’està tractant els ostatges com per la poca ajuda que han rebut les famílies i els supervivents", afirma Zilverstein. Aquell fatídic 7 d’octubre va veure com 15 dels seus veïns van ser brutalment assassinats al quibuts Nahal Oz i altres set segrestats. D’aquests últims, dos segueixen a Gaza; la resta han sigut alliberats o han mort durant el captiveri.

Estipendi per als alliberats

Aquesta mateixa setmana la mare d’una de les ostatges alliberades va declarar davant un comitè parlamentari que la seva filla rep de l’Estat un estipendi mensual de 340 euros, el mateix que reben els presoners de guerra. "No són víctimes del terrorisme ni presoners de guerra alliberats. Són persones que van ser segrestades dels seus llits en pijama", va afirmar Simona Steinbrecher a la Knesset.

Ara ha tornat el rum-rum. Les negociacions al Caire s’han intensificat. El Govern sent la pressió i alguns ministres del gabinet de guerra han dit que les condicions són ara òptimes per a un nou intercanvi. La proposta debatuda, presentada pels Estats Units, contempla sis setmanes de treva a Gaza. En paral·lel, Hamàs alliberaria 40 dels més de 100 ostatges que segueixen a Gaza i Israel posaria en llibertat 900 presos palestins, incloent-n’hi un centenar condemnats per penes de terrorisme. Alhora, l’Estat jueu permetria el retorn al nord de la Franja –o el que queda d’aquesta– de 150.000 palestins sense sotmetre’ls a registres, sempre que els radicals islamistes aportin una llista amb els noms de les dones, persones gran i nens que segueixen vius, segons ha publicat la premsa israeliana.

Perquè dels 133 ostatges que s’estima que segueixen a Gaza, l’Exèrcit israelià ha dit que almenys 30 estarien morts. I Hamàs hauria comunicat, segons diversos mitjans, que està tenint dificultats per ni tan sols localitzar els quaranta proposats en l’intercanvi.

Per a les famílies és una constant muntanya russa emocional. Marcelo Garzón s’ha acostumat a viure sempre pendent de les alertes del telèfon i les notícies. El seu gendre, Dolev Yehoud, segueix a Gaza, igual com la germana d’aquest, Arbel, fet que ha deixat els seus quatre nets sense el seu pare ni la seva tia. "Vius amb una angoixa impressionant que et treu la brillantor dels ulls al no poder estar amb els teus", va dir en l’acampada davant l’oficina del primer ministre a Jerusalem. Nascut a l’Argentina fa 62 anys, li costa mantenir la sobrietat al rememorar aquell 7 d’octubre "salvatge i inhumà", que compara amb l’Holocaust al calcular la mitjana de les víctimes diàries dels nazis durant la Segona Guerra Mundial amb les que va causar Hamàs en un parell de dies. Unes 1.150.

Notícies relacionades

Les eleccions locals al Regne Unit posen a prova el lideratge de Sunak

Els científics alerten del risc que la UE encoratgi la "vigilància massiva"

Els traumes del 7 d’octubre

Aquell dia de la infàmia el van despertar les sirenes a trenc de dia, seguides per trets i llançacoets. No va trigar a trucar a la seva filla, que vivia al quibuts Nir Oz, encara més enganxat a les fronteres de Gaza que el seu. S’havia tancat amb els seus tres nens al quarto segur, embarassada de 38 setmanes. A diferència del que va fer el seu marit, parametge, que va agafar l’equip de primers auxilis i va sortir als carrers a mirar d’ajudar els veïns. "A les 8.52 del matí li envio l’últim missatge a la meva filla. Li va dir que l’estimava i des d’aleshores no hem sabut res més d’ell. No es va trobar el seu cos al quibuts ni tampoc cap prova forense, cosa que vol dir que els terroristes se’l van emportar viu a Gaza", va assegurar.