Israel mou fitxa per apropiar-se de les reserves de gas de Gaza

El 29 d’octubre passat, tres setmanes després que comencés la brutal resposta a l’atac de Hamàs, el Ministeri d’Energia israelià va anunciar la concessió d’una dotzena de llicències d’exploració de gas a sis companyies israelianes i internacionals a diverses zones marítimes que s’endinsen en aigües jurisdiccionals palestines. "Notícies emocionants per al mercat de l’energia israeliana. Fins i tot ara les grans companyies d’exploració de gas confien en la robustesa d’Israel i volen invertir aquí", va afirmar el ministre Israel Katz en un comunicat. Entre aquestes companyies estan la italiana Eni, la britànica BP i Dana Petroleum, una subsidiària de la Companyia Nacional de Petroli Sud-Coreana.

En plena guerra, la notícia va passar desapercebuda. Però no va ser així per a quatre organitzacions de drets humans palestines i israelianes, que no van tardar a advertir l’espoli, al constatar que les noves zones obertes a l’exploració penetren substancialment a les fronteres marítimes de Gaza. Tant les 20 milles nàutiques que Israel va acceptar en els Acords d’Oslo com la demarcació més expansiva que l’Estat de Palestina va declarar el 2019, d’acord amb el dret internacional. "Aquestes exploracions acabaran reportant beneficis econòmics exclusivament a Israel", assegura Miriam Azem des d’Adalah, una de les oenagés que ha impugnat la licitació. "De manera que enmig de la fam a Gaza i del constant bombardeig, Israel continua en paral·lel explotant els recursos naturals dels palestins en una clara violació del dret internacional".

Annexió de facto

La intromissió no és menor. El 62% de l’anomenada zona G és dins de les aigües jurisdiccionals de la Franja, igual que el 73% de la zona E i el 5% de la zona H. "Aquestes licitacions, emeses d’acord a la llei israeliana, equivalen a una annexió de facto i de iure de les zones marítimes reclamades per Palestina", van denunciar les oenagés al febrer. Israel no ha contestat formalment, però en una carta enviada a les Nacions Unides el 2020 va exposar que, com no reconeix l’Estat palestí, aquest no té autoritat per declarar les seves fronteres marítimes.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Xi visitarà França, Sèrbia i Hongria en el seu primer viatge a Europa en un lustre

El Mediterrani oriental s’assenta sobre un dels jaciments de gas més grans del món, l’anomenada conca del Llevant, que en els últims anys ha permès a Israel i Egipte convertir-se en importants exportadors de gas. Palestina és també part d’aquesta conca, amb prou recursos per garantir la seva sobirania energètica durant dècades, segons va constatar un informe de la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD) el 2019. "Aquest gas és un recurs compartit. No hi ha manera de dir què pertany a qui perquè procedeix d’un aqüífer comú que no obeeix a fronteres polítiques", afirma a aquest diari Atif Kubarsi, professor emèrit de la universitat canadenca de McMaster i autor d’aquell informe. Fa anys que Kubarsi proposa que el gas s’exploti de manera compartida i s’encarregui a les Nacions Unides o a una altra organització de confiança que distribueixi equitativament els beneficis entre els països de la conca.

Tota una quimera, d’acord amb la realitat política. "Les llicències que Israel ha concedit són un atropellament a la manera en què s’hauria de lidiar amb els recursos compartits. El poder ocupant no té sobirania ni dret a explotar els recursos del poble sota ocupació", sosté Kubarsi en una entrevista. De tota la conca del Llevant, els palestins van ser els primers a descobrir el gas el 1999, junt amb un consorci liderat per British Gas, aquelles flamarades celebrades per Arafat un dia abans de l’inici de la segona intifada. Als dos jaciments descoberts a unes 17 milles de la costa gaziana se’ls va dir Gaza Marine. Entre els dos contenen unes reserves estimades de 30.000 milions de metres cúbics de gas.