Preparar-se davant qualsevol escenari

Cada vegada se senten més veus advertint de la possibilitat d’una guerra amb Rússia com a conseqüència de la invasió d’Ucraïna. Tots desitjaríem que aquesta possibilitat quedés només en un mal auguri. En aquest sentit, tots els esforços perquè així sigui seran benvinguts, sempre que a la pau no s’arribi a costa de la sobirania d’Ucraïna, cosa que donaria més ales al bel·licisme de Vladímir Putin. Sent aquesta la situació en què ens trobem, després de dos anys de guerra a Ucraïna, Europa i Espanya s’han de preparar per fer front a tots els escenaris. També aquell en el qual a la pau no resulti possible arribar per mitjans estrictament diplomàtics. Un d’aquests escenaris condueix a una pregunta que es formulen tots els països de la UE. ¿Estem preparats per a la guerra si arriba el moment en què no hi ha cap altra manera de defensar els valors europeus? ¿Està preparada la UE? ¿Ho està Espanya?

Som un dels països on el debat que hi ha al darrere d’aquesta pregunta és més pobre i escàs. Mentre aquesta és la qüestió que domina la discussió pública a Europa, aquí les baralles polítiques no tenen res a veure amb l’amenaça que plana sobre el continent. Per la seva història, aliena als dos grans conflictes europeus del segle XX, i pel seu allunyament de Centreeuropa, el nostre país és probablement aquell on la possibilitat d’una guerra és més absent de l’imaginari públic. Com si el futur d’Espanya no estigués també en joc al front ucraïnès. O pot ser que no vulguem fer-nos la pregunta, perquè en sabem la resposta: no estem preparats, com no ho està cap país de la Unió Europea. I tenir una força de dissuasió creïble no és el primer pas per arribar al conflicte, sinó per evitar-lo.

No ho estem ni en efectius, ni tampoc en capacitats. N’hi ha prou amb saber que les Forces Armades espanyoles estan formades per 160.000 efectius mentre que Ucraïna necessita ara mateix 500.000 soldats més, per comprendre el que suposa passar d’un exèrcit en temps de pau a un altre en temps de guerra. Això planteja, per a Espanya i per als altres països de la UE, dues qüestions d’enorme transcendència política. D’una banda, l’augment dels pressupostos militars (a costa d’altres partides) que s’ha de fer de manera racional per no duplicar despeses entre la defensa atlàntica i la pròpiament europea. D’altra banda, la manera en què els civils hi participen , una cosa especialment complicada en el nostre cas tenint en compte l’escàs atractiu professional de la carrera militar i el rebuig històric del reclutament.

Les Forces Armades estan cridades a reforçar-se i a modernitzar-se de manera accelerada si volen estar preparades per a qualsevol eventualitat. De les guerres, sempre se n’aprèn, i de la que es lliura a Ucraïna (i també a la de Gaza) se n’han tret un parell de lliçons que tenen a veure amb la importància decisiva de les tecnologies més avançades, així com de noves estratègies que donen prioritat a la mobilitat i a més flexibilitat en la utilització de les capacitats. Tot això, recolzat en la intel·ligència artificial. La Forces Armades espanyoles comencen a fer passos en aquesta direcció, i es beneficien de la seva participació en les maniobres que tenen lloc a l’Est. Aquest és el camí que cal seguir perquè Espanya –que avui ocupa el 20è lloc entre els exèrcits del món– sigui més a prop de França o Itàlia que d’Algèria, que n’ocupa el 26è. Una altra dada que assenyala el molt que queda per fer.