La impotència dels palestins del Líban

A 12 campaments repartits per tota la geografia libanesa hi ha 500.000 refugiats palestins que pateixen nostàlgia i frustració.

Una calle del campo de refugiados palestinos de Bourj el Barajneh, en el Líbano.

Una calle del campo de refugiados palestinos de Bourj el Barajneh, en el Líbano. / ANDREA LÓPEZ-TOMÀS

2
Es llegeix en minuts
Andrea López-Tomàs

A la seva casa del camp de refugiats de Burj al-Barajneh, als suburbis de Beirut, Mahmud Meliji té una preuada col·lecció. La closca d’una llimona, l’abonament dels camps de taronja, l’oli d’oliva, un paquet de za’atar o un mocador brodat són alguns dels souvenirs de què aquest professor d’anglès presumeix. Tots venen de la seva terra, la Palestina que mai va conèixer. "Encara hi ha moltes coses que espero que em portin d’allà", afirma el col·laborador de la Societat de la Mitja Lluna Roja Palestina al Líban. Cada vegada que ve un dels seus companys des de Ramal·lah li demana un nou obsequi per a la seva col·lecció. "Estic desitjant provar la taronja de Jafa, tenir una foto a Jerusalem...", fantasieja. "Aquest és el nostre somni més gran: visitar, veure, tocar, sentir, assaborir Palestina", s’imagina aquest net de refugiats palestins.

Els avis del Mahmud van arribar al Líban el 1948 quan les milícies jueves els van expulsar de la seva terra arran de la creació de l’Estat d’Israel. "Som la tercera generació de refugiats després de més de 70 anys fora de Palestina i estem fent la quarta, que també manté aquest fort vincle amb la nostra qüestió palestina", assenyala orgullós a EL PERIÓDICO, des d’una de les escoles de l’organització Alsama, on treballa impartint classes d’anglès als refugiats sirians.

La identitat palestina va molt més enllà dels territoris que avui, i des de fa uns quants mesos, estan sota bombardejos i setge. Passejar per un dels 12 campaments de refugiats del Líban és endinsar-se en carrerons palestins. Allà, viu una població apàtrida de 489.292 palestins, registrats el març passat per l’agència de les Nacions Unides per als refugiats palestins (UNRWA, per les seves sigles en anglès).

Retrats d’Abu Obaida

Notícies relacionades

Al peu de l’aeroport de Beirut, hi ha el camp de Burj al-Barajneh. Els seus carrerons són més buits que de costum. No abunden els fanalets característics del Ramadà. Els retrats desgastats de l’icònic líder Yasser Arafat contrasten amb els vius colors de les dotzenes d’instantànies d’Abu Obaida, el nom de guerra d’un militant palestí que actua com a portaveu de les Brigades d’Izz ad-Din al-Qassam, braç armat de Hamàs, responsable de l’atac del 7 d’octubre. "Des d’aquell dia, tot el que fem aquí, quan mengem, quan treballem, ho fem aquí però el nostre cap és allà", a Gaza, confessa l’economista palestina Samira Sondos. "Els primers dos mesos estava totalment deprimida, no podia dormir ni menjar ni concentrar-me, em passava el dia plorant", explica recollint el sentiment compartit per tots al seu voltant. Com la Samira n’hi ha milers.

Uns mesos abans d’aquell 7 d’octubre que va donar ales a Israel per bombardejar sense parar la Franja de Gaza durant més de 160 dies, la població palestina commemorava els 75 anys de la seva gran catàstrofe. La Nakba. Aquest concepte fa referència a l’expulsió de 750.000 palestins de les seves terres el 1948 per crear l’Estat d’Israel. Entre ells, hi havia els avis del Mahmud i la Samira. "Nosaltres estem vivint la segona Nakba, però és la primera que veiem amb els nostres propis ulls", constata el professor d’anglès. "Per als nostres avis, només estan revivint els seus records una vegada i una altra", afegeix. Un déjà vu barrejat amb altes dosis d’impotència. "No hi ha res que puguem fer [per aturar la guerra a Gaza] i això ens genera molta frustració", diu la Samira.