El gabinet del doctor Caputari

Hi ha una frase de Javier Milei (Buenos Aires, 1970) que no va poder ser més assenyada i que va repetir una vegada i una altra durant la seva campanya i en el duel televisiu final. "És impossible canviar la realitat fent les mateixes coses i una Argentina diferent és impossible amb els mateixos de sempre". I mira per on, el realisme màgic de la política argentina ha volgut que el flamant president s’embarqui fent exactament el contrari, després de guanyar amb gran amplitud i amb la llibertat que anhelava aconseguir, sense haver de, teòricament, pactar amb ningú.

Un dels principals economistes arquitectes del pla que es va iniciar sota el Govern de Mauricio Macri (2015-2019), primer com a secretari de Finances, després com ministre de Finances i, més tard en qualitat de president del Banc Central, és a dir, Luis Caputo (Buenos Aires, 1965), un dels alts càrrecs més vilipendiats públicament per Milei, és el nou tsar de l’economia argentina. Milei el va acusar de l’herència: "Es va fumar 15.000 milions de dòlars i ens deixa aquest desori [il·legal] de les Leliq [lletres de liquiditat amb les quals el Banc Central regula la quantitat de diners circulants]. Caputo és un dels responsables dels desastres que van fer al Banc Central", va dir Milei fa tres setmanes, el 24 de novembre.

Doncs sí, és aquest mateix Caputo a qui ha elegit Milei –després d’una transacció amb Mauricio Macri i altres magnats amb poder– per compondre el desastre que ell va començar a teixir i que va continuar el Govern peronista d’Alberto Fernández. Si la inflació que va deixar Macri se situava entorn del 70%, sota Fernández va arribar al 140%.

El cas és que Milei no només no vol fer una cosa diferent sinó que, a més, ha decidit fer el que ja es va intentar fer sense èxit. I, per acabar-ho d’adobar, amb els mateixos de sempre.

Paral·lelisme a Alemanya

L’Argentina evoca cert paral·lelisme a la crisi econòmica de la república de Weimar, particularment l’Alemanya dels anys 21-23, els anys de la gran hiperinflació. En aquells anys encara impactava la pel·lícula El gabinet del Dr. Caligari (el film de Robert Wiene a Berlín, 1920) sobre la qual el cineasta Vincent LoBrutto va descriure el 2005 com "el col·lapse moral i físic d’Alemanya en aquell temps, amb un boig solt causant estralls en una societat distorsionada i fora de balanç, una metàfora d’un país en caos".

Fins i tot Milei va explicar en el seu discurs sobre l’herència rebuda que la inflació podria arribar al 15.000%, una xifra sens dubte inventada artificiosament partint del dòlar, a la qual en el seu discurs de dimarts passat Caputo va afegir l’exemple d’una llar en la qual la llet podria costar 60.000 pesos.

Com bé va dir el comentarista radiofònic Víctor Hugo Morales, en el programa La mañana a la Ràdio AM750, el discurs de Milei "està fet per impressionar la gilada" [tontos, segons el diccionari d’americanismes de la RAE].

Si es llegeix l’informe sobre l’economia argentina que va emetre a l’agost passat l’equip del Fons Monetari Internacional (FMI) que va visitar Buenos Aires, s’adverteix d’on ha sortit el pla del gabinet del doctor Caputari. L’accent, com és usual en el Fons, està posat en el dèficit fiscal, i en la necessitat de resoldre la crisi financera del Banc Central davant la situació negativa de les reserves internacionals. En resum: ja no queden dòlars al banc emissor.

L’FMI no posa les xifres a l’esquelet de pla que ja havia armat amb els enviats del Govern d’Alberto Fernández. Aquestes les ha posat el gabinet del doctor Caputari. És un pla dissenyat per pagar als creditors estrangers i als creditors de l’interior, un deute contret per la política... de Caputo-Macri i augmentada pel seu successor, Alberto Fernández.

Lluny de l’anarcocapitalisme, apel·lant a l’economista nord-americà Murray Rothbard (Estats Units 1926-1995) que pregonava Milei en la seva campanya, és un programa tan intervencionista per a l’Estat que fins i tot li assigna determinar els ingressos dels pensionistes per decret governamental (a més d’altres mesures per a importadors i exportadors).

El Banc Central argentí ha d’aconseguir dòlars i aspira a pagar uns 25.000 milions de dòlars anuals en concepte d’interessos del deute. I per a això ha dissenyat una política d’ingressos on els assalariats (nou impost al salari) i els pensionistes són els principals pagans.

Tipus de canvi amb el dòlar

El punt de partida ha sigut –tot i que ja va es va impulsar timídament amb el Govern d’Alberto Fernández– un megaajust del tipus de canvi. El dòlar oficial s’ha apreciat un 100%, de 400 pesos a 800 pesos per unitat, cosa que en termes de devaluació o pèrdua de valor del pes suposa un 50% (elevant-se en termes reals cap al 70%) ja que amb 400 pesos es compren ara 0,50 dòlars.

L’ajust ha suposat la liberalització de preus, començant pel dels combustibles i tarifes de serveis públics, però, això sí, es manté el que es diu el cepo cambiario, o restriccions a l’accés a les divises estrangeres per controlar la sortida de divises del país i evitar l’especulació amb el dòlar.

Des del 2018, segons els indicadors seleccionats sobre el sector extern de l’FMI, els argentins van retirar del país 78.000 milions de dòlars en efectiu fins al segon trimestre del 2023 i els tenidors de bons argentins van vendre bons argentins per valor de 23.000 milions de dòlars.

Els diners per fer-se càrrec d’aquestes quantitats van sortir d’un préstec de l’FMI, de les reserves internacionals del Banc Central, que estan en saldo negatiu, i d’una operació de permuta (swap) facilitada pel Banc Popular de la Xina (una línia que va ser cancel·lada pel Govern de Xi Jinping arran dels insults de Milei contra la Xina en campanya i que ara es busca renegociar).

Notícies relacionades

Hamàs estudia la nova oferta de treva d’Israel a Gaza

Una empresa israeliana fabricarà "aviat" drons al Marroc

La crisi de naturalesa financera del Banc Central (la compra a mans plenes durant l’últim any de bons governamentals) que ha superat qualsevol esquema de monetització del dèficit per intentar compensar la fuga de capitals. Aquesta crisi financera, juntament amb el deute, és el tumor que potser ara té una metàstasi més generalitzada.

A l’agreujament de la crisi financera a curt termini –el Banc Central haurà d’augmentar en lloc de disminuir l’emissió monetària– i a l’amenaça d’hiperinflació, s’afegeix a més la recessió que provocarà també la paralització tota l’obra pública. Milei sap al que ve. Per això, ha advertit els argentins que hi haurà estagflació. És a dir, estancament amb inflació. En realitat, ha quedat curt: estem parlant d’una hiperinflació amb fortes caigudes de l’activitat econòmica. Milei no proposa que hagi canviat tot perquè tot continuï igual (Il Gattopardo). Més aviat perquè vagi a pitjor. És el xoc.