Arancha González Laya: «Cal estar preparats per a una resposta imprevisible de Putin, inclosa l’arma nuclear»

L’exministra d’Exteriors i actual degana de l’Escola d’Assumptes Internacionals de París (PSIA), la Siences Po, Arancha González Laya, ha recalat aquest dilluns a Barcelona per participar en la cerimònia de graduació dels màsters de l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals (IBEI). En aquesta entrevista amb EL PERIÓDICO analitza els principals focus de l’actualitat internacional.

Alguns analistes interpreten la insurrecció del Grup Wagner com el principi del final de Putin. ¿Com pot afectar aquesta acció el futur de Rússia?

El que ha passat mostra debilitat, vulnerabilitat i una incapacitat de controlar el més sagrat quan un està en guerra, que és el seu aparell militar. Tot i que, d’altra banda, no és sorprenent perquè Putin ha posat l’aparell militar parcialment en mans d’un grup de mercenaris. Coincideixo que és el principi del final de Putin amb el que això suposa d’incertesa. Però ha acabat el mite de la invencibilitat de Putin.

¿I a Ucraïna?

El que estem veient i veient fa uns mesos, però ara s’ha mostrat amb tota la seva cruesa, és que no és or tot el que lluu. En les autocràcies, que ens fan creure que tot és fort i sòlid, en realitat tot és molt més líquid del que imaginem. I el que veiem ara és que enmig d’una guerra hi ha un dissens dins de l’aparell militar rus. Això pot ser una bona notícia per als ucraïnesos i per als que creiem que aquesta guerra hauria d’acabar al més aviat possible amb el retorn dels territoris ocupats a Ucraïna, però també pot tenir conseqüències imprevisibles si Putin es veu aïllat, si es veu vulnerable. Pot donar un cop de timó, pot intentar espantar amb tot el que tingui, inclosa l’arma nuclear. El més important és estar preparats, tant a Ucraïna com en tots els països que estem ajudant Ucraïna, cal tenir molt clar quines són les estratègies de resposta.

La guerra a Ucraïna compleix ja 16 mesos. ¿Hi ha risc que la població dels països aliats comenci a mostrar símptomes de fatiga que s’acabin traduint en rebuig de continuar proporcionant ajuda econòmica i militar?

És un risc que molts havien anunciat gairebé des del principi de la guerra. Però el cert és que el ciutadà entén on és el bé i on és el mal, on és la víctima i on és l’agressor. Ho diuen tots els sondejos d’opinió. En el de l’European Council on Foreign Relations (ECFR), de tot just fa dues setmanes, els ciutadans de 12 països de la UE són molt clars en el suport clar que desitgen que els seus governs continuïn aportant a Ucraïna i també en la fermesa que desitgen envers Rússia. I el millor que podem fer els que vulguem continuar recolzant Ucraïna en aquest conflicte, que pot ser que duri encara un temps, és explicar-li al ciutadà el que està en joc, que no és altra cosa que la UE.

L’11 i 12 de juliol se celebrarà la cimera de l’OTAN a Vílnius. Alguns països, principalment del flanc est de l’Aliança, desitjarien que Ucraïna aconseguís en aquesta cita una invitació formal per unir-se al club, però Stoltenberg ja ho ha descartat. A canvi, hi ha un compromís per evidenciar algun tipus d’avanç. ¿Què se li hauria d’oferir a Kíiv?

El més important per a Ucraïna ara són garanties concretes de seguretat i de suport en la seva defensa. Això és el que necessita en aquests moments. No compromisos genèrics, com es va fer en cimeres anteriors, on es va deixar massa espai a la interpretació. I crec que el secretari general hi està treballant amb els membres de l’OTAN.

I respecte al subministrament d’armament, ¿hi ha d’haver alguna línia vermella? Primer es va dir que no s’hi enviarien tancs i finalment s’hi van enviar, i ara es debat sobre els avions de combat.

Això de fixar línies vermelles, llevat que siguem molt ferms a respectar-les, no serveix de gaire. És més prudent explicar que continuem recolzant Ucraïna el temps que faci falta i amb els mitjans que facin falta. L’única línia vermella que no traspassarem, i ja la vam fixar des de l’inici, és la d’entrar en la guerra. És l’única línia que nosaltres hem sigut molt clars que no traspassaríem. Evidentment, llevat que hi hagi un atac a l’espai de l’OTAN.

La celebració de les eleccions generals a Espanya el 23 de juliol, ¿pot afectar o perjudicar d’alguna manera la presidència de torn de la UE, que arrencarà dissabte?

En temes europeus, crec que hi ha bastant consens dins d’Espanya de la importància, sobretot en aquests moments de vaivé polític i geoestratègic al món, que els dos grans partits siguin capaços d’impulsar una agenda compartida. I, d’altra banda, no és la primera vegada que Espanya presideix la UE. És la cinquena. Això està molt rodat, al nostre país. Tampoc és la primera vegada que una presidència coincideix amb un procés electoral. Va passar a França amb les eleccions del 2022. Els països estan preparats. El que sí que seria molt important és que el resultat dels comicis fos clar perquè es pogués constituir un Govern ràpidament i posar-hi fil a l’agulla.

Un dels objectius declarats d’aquesta presidència era la firma i ratificació de l’Acord Comercial UE-Mercosur durant la cimera entre els Vint-i-set i la Comunitat d’Estats d’Amèrica Llatina i el Carib (CELAC) del 17 i 18 de juliol a Brussel·les, però les reticències de França i altres països sembla que no ho faran possible...

És un acord necessari per a Europa perquè ara no és només un acord comercial, és l’expressió d’una voluntat geopolítica en un moment en què hi ha una divisió molt forta est-oest, però també hi ha esquerdes en la relació nord-sud. És una manera de consolidar una relació nord-sud que per a la UE és fonamental, perquè és el terreny on la UE pot expressar el seu propi espai geopolític. I és una manera d’aportar més resiliència a l’economia europea. Això ajudaria en aquests moments a obtenir fonts alternatives de matèries primeres, mercats que ens ajudin a desconcentrar-nos d’altres dels quals som més dependents. I també és un espai molt interessant d’impuls de compromisos conjunts, com el compromís pel canvi climàtic i per la protecció de la biodiversitat, on els països del Mercosur i en particular el Brasil tenen molt a dir.

Precisament, el president Luiz Inácio Lula da Silva ha mostrat el seu malestar per les sancions que inclou l’acord en cas d’incompliments.

L’acord comercial conté en totes les seves dimensions disciplines en cas que no es compleixin els termes de l’acord, en cas que no els compleixi Mercosur i en cas que tampoc els compleixi la Unió Europea. N’hi ha per a comerç deslleial, quan no es compleixi amb convencions internacionals de les quals les dues parts són signants i n’hi ha en cas de la biodiversitat. Jo no posaria gaire èmfasi en això. No és una clàusula anti-Brasil, és una clàusula a favor de la protecció de la biodiversitat, en la qual crec que les dues parts estan compromeses.

Una altra de les prioritats d’Espanya és aconseguir una gestió més eficaç i coordinada dels processos de migració i asil. Recentment, un tràgic naufragi en aigües del mar Jònic ha tornat a posar sobre la taula la política migratòria de la UE. ¿Han de continuar els Vint-i-set externalitzant el control de les fronteres a països amb governs de dubtosa qualitat democràtica com Turquia, el Marroc o Tunísia?

El que està passant és una mostra de la insuficiència de la política migratòria de la UE. Cal avançar molt més en la lluita contra les xarxes clandestines de tràfic de persones, i això només funciona si es fa a nivell de la UE perquè les xarxes són multipaís i perquè es necessita sumar la intel·ligència de tots els països i les agències que poden respondre fins i tot judicialment sobre aquestes persones. Es necessita més Unió Europea en la gestió de les relacions amb els països d’origen i trànsit. És clar que molts d’aquests països no són democràcies a l’estil i a l’ús europeu, però això no ens pot impedir treballar-hi. També cal ordenar millor la migració perquè el que estem veient a Europa, inclòs el nostre país, és que necessitem aportació de persones migrants per mantenir la nostra economia funcionant. Això és una cosa que el ministre Escrivá fa molt bé, treballant precisament amb països d’origen i de trànsit. I finalment, crec que cal avançar també en la solidaritat europea perquè no siguin només els països frontera exterior de la UE els que assumeixin la responsabilitat i la càrrega de la gestió de la immigració.

Fa uns mesos, el president francès, Emmanuel Macron, va generar un gran enrenou al demanar a la UE mantenir una veu diferent de la dels EUA en la seva disputa amb la Xina en el marc del conflicte amb Taiwan, una cosa que alguns han interpretat com que la UE ha d’apostar per convertir-se en una tercera superpotència.

Crec que Macron va expressar, d’una manera potser una miqueta matussera, el sentir del ciutadà europeu. Segons el sondeig de l’ECFR, els europeus defensen tres coses: cal mantenir la fermesa amb Rússia, cal ser matisat respecte a la Xina i cal ser molt realista respecte als Estats Units. D’alguna manera, els ciutadans estan expressant que senten que la relació amb la Xina és complexa, no es pot resumir en un sol vèrtex. Si la Xina representa el 32% en les emissions de CO₂ al món, necessitem treballar amb la Xina perquè redueixi les emissions. Si 50 països al món estan tan sobreendeutats que ara mateix estan gairebé en fallida i una part d’aquest deute és en mans xineses, hem de treballar amb la Xina. Però els ciutadans també entenen que tenim un problema de rivalitat inclòs en el camp militar. Ara, en el cas de Taiwan, la postura europea és molt clara i té dues parts: una, respecte a la política d’‘una Xina’ i, dues, que la UE no accepta el canvi de l’statu quo per la força. També és veritat que pel nostre interès hem de treballar perquè es mantingui aquest statu quo. No fer gestos que puguin fer l’efecte que s’està qüestionant.

El 27 de juny, com a degana de la Sciences Po de París, atorgarà el títol de doctora honoris causa a Angela Merkel per ser una de les personalitats polítiques que més ha contribuït a la construcció europea des de la guerra freda. ¿El seu llegat està en risc davant l’avanç que està experimentant l’extrema dreta a la UE?

Amb llums i ombres, el seu llegat ens ha de servir una mica d’inspiració per a la construcció de la UE del futur. El resumiria en tres paraules, que són les que utilitzaré en el meu missatge en el seu doctorat honoris causa: compromís, resiliència i valors. Són tres elements fonamentals que la UE necessita per avançar. La UE no pot avançar sense compromisos, començant pels compromisos franco-alemanys, que és una de les raons per les quals nosaltres reconeixem la seva tasca, aquesta tasca incansable per trobar sempre un compromís entre França i Alemanya, el nucli de la Unió Europea. Resiliència, perquè és el que necessitem ara si volem construir una Europa més sòlida. I valors, perquè hem d’assegurar-nos que es respecten dins de la UE. Els valors de democràcia, respecte als drets humans, diversitat, tolerància... això és la base de la Unió Europea.

Notícies relacionades

¿Com queda Rússia després de l’aldarull de Wagner?

El líder de Wagner porta l’alçament contra Putin al cor de Rússia i després ordena retirar-se

La Comunitat Política Europea farà a l’octubre a Granada la seva tercera reunió. ¿Acaba consolidant-se com un actor internacional?

La Comunitat Política Europea, que és la gran fotografia de tots els països europeus davant Rússia i Bielorússia, és l’expressió de l’Europa geopolítica. D’una Europa que necessita construir espais de protecció de la seguretat dels seus ciutadans, de les seves infraestructures, el seu comerç, el seu aprovisionament energètic. Veig un interès en els països que la componen. Crec que és molt important que Espanya consolidi aquesta comunitat en la cimera de Granada i ha de fer-ho perquè cada una de les presidències anteriors ha aconseguit posar-hi un plus de consolidació.