Araujo, el nou davanter centre de Flick, desferma la bogeria a Montjuïc

El Girona podria haver causat al Barça una destrossa similar al Sevilla. Va desmuntar la línia avançada com va voler i es va plantar davant de Szczesny amb una claredat impactant. Però va caure de genolls en l’últim sospir per culpa d’una rematada de l’uruguaià al primer pal, a passada de De Jong, quan confiava en l’empat. Araujo va portar l’èxtasi a Montjuïc quan la desesperació havia arribat al sempre fred tècnic germànic.

Uns minuts abans Flick havia sigut expulsat per protestar i amb el gol de la victòria va deixar anar dos monumentals gestos de desafiament amb el braç. En alguna cosa comença a assemblar-se a Joan Laporta. El seu equip és un caos, però almenys aquest dissabte va trobar una forma heterodoxa per cantar victòria. Com Laporta, es va salvar amb un gir inesperat.

Conjunt fràgil

El Barça de Flick s’ha esfilagarsat, li han saltat els botons i camina amb una pinta esquinçada. Ha entrat en una fase inquietant, no tant pels resultats –dues derrotes i un triomf– sinó per com es presenta en societat. Les senyes d’identitat s’han esborrat, aquelles que el feien atractiu. Tant s’ha desfigurat que l’entrenador alemany va acabar per col·locar Araujo a dalt, una decisió grinyolant que va funcionar miraculosament.  

Es va fer l’adormit el Girona el primer quart d’hora. El va despertar el gol de Pedri. Cal parlar d’aquest gol, el segon de la temporada del canari. Va rebre i com un gat es va passejar per la cornisa de l’àrea, en un moviment paral·lel a la porteria, elegant i sense presses, i quan va veure buit, més que disparar, va passar la pilota al pal, i endins, amb Gazzaniga d’estàtua, com a mitjà equip visitant. Va recordar Messi en aquells vells i dolços temps de blaugrana.

Va despertar llavors el Girona. Witsel va executar una xilena espectacular sis minuts després que va igualar el marcador i el vent va canviar sobtadament de direcció. Ja no es deixava fer l’equip de Michel. De sobte, va descobrir alguna cosa. Va descobrir com atacar en profunditat la defensa del Barça. Gairebé sempre procedent d’errors al mig del camp blaugrana. 

Si no va acabar la primera part amb dos o tres gols d’avantatge va ser perquè va voler demostrar al món la raó per la qual és el segon equip menys golejador de la Lliga. Vanat, Portu, Bryan Gil i Witsel van provocar quatre reaccions vehements de Míchel a la banda, a qui es podia imaginar amb les venes del coll inflades de frustració, ocasions de les quals segurament es va recordar al final del partit.

Debut del Toni

Toni Fernández, nascut a Rubí i amb 17 anys acabats de complir, es va estrenar amb el primer equip del Barça a la Lliga. Ja va jugar la temporada passada en un partit de Copa davant del Barbastre. No va deixar empremta. Li va passar una mica com a Dro, desdibuixat en el seu debut contra la Reial Societat el centrecampista. 

Flick el va col·locar de davanter centre i va ser com ficar-lo en una cova. Allà no va poder mostrar la seva habilitat com a extrem i va ser reemplaçat en el descans per un Fermín recuperat que va agitar el Barça. Va sortir a desfogar-se després de tres setmanes d’absència. En 11 minuts va descarregar tres vegades l’escopeta des de certa distància.

Notícies relacionades

L’esperat retorn de Mapi i Jenni

Kike García i Pere Milla catapulten l’Espanyol a Oviedo

No va ser suficient aquest ímpetu de l’andalús per revertir el marcador de seguida. Ni el de Rashford. Flick va actuar amb independència de l’empat. Va posar llums llargues al substituir Lamine Yamal i Pedri quan faltava mitja hora per a l’epíleg. Esperen l’Olympiakos i el Madrid a la cantonada. Lamine Yamal, tan el focus, tant pel que fa al camp com fora, va tenir una participació bombollejant. Bones accions mal resoltes.

Curiosament, sense ells, el Barça es va sentir impulsat per una tramuntana. Va durar poc. I Flick es va inventar un nou Alexanco a la figura de Ronald Araujo. Més de 10 minuts col·locat com a davanter centre. Un fascinant viatge al passat davant de les lesions de Ferran, Lewandowski i Raphinha. I va funcionar, demostrant que el futbol és un joc molt boig, molt emocional i molt imprevisible.