La carrera militar entre els EUA, la Xina i Rússia redobla l’amenaça d’una guerra a l’espai

Segons explica Marcello Spagnulo, enginyer aeronàutic i autor dels llibres ‘Geopolítica de l’exploració espacial’ i ‘Capitalisme estel·lar’ (de l’editorial italiana, Rubbettino), «l’òrbita espacial s’ha convertit en un lloc real per a una guerra». En aquest sentit, també coincideix Amy Nelson, investigadora del think tankBrookings Institution especialitzada en seguretat, estratègia, tecnologia i política exterior, que argumenta que «tot i que una guerra suposaria el pitjor dels escenaris, l’espai sí que s’ha convertit en un domini per a la competició».

L’exemple més il·lustratiu d’aquest nou fenomen és, potser, l’impacte de la guerra d’Ucraïna en els projectes espacials. El 2022, amb l’inici de la guerra d’Ucraïna i l’anunci de les primeres sancions contra Rússia, Iuri Boríssov, el llavors cap de l’agència espacial russa Roscosmos, va llançar una sèrie de declaracions incendiàries sobre la seva política espacial. Primer, en un moment d’especial tensió, va amenaçar d’estavellar una part de l’Estació Espacial Internacional (EEI) contra la Terra. Després, va anunciar que Rússia abandonaria la plataforma espacial –considerada com un dels principals projectes de cooperació de la història– i que construiria una estació espacial pròpia.

Va ser així com, en només uns mesos, Rússia va anunciar el final dels projectes espacials que, fins ara, es consideraven veritables símbols de cooperació internacional per a suposadament embarcar-se en missions pròpies. Boríssov va comunicar la cancel·lació de diverses missions conjuntes amb Europa i els Estats Units –com, per exemple, una històrica missió a Mart que havia de portar el nom de Rosalind Franklin– i va anunciar la retirada del personal rus del port espacial europeu de Kourou, a la Guaiana Francesa. «La guerra d’Ucraïna ha sigut un abans i un després en l’exploració espacial», afirma Spagnulo. «Ens trobem en un moment d’incertesa», certifica l’expert després dels esdeveniments de l’últim any.

L’espai, reflex de disputes terrestres

L’espai, reflex de disputes terrestresL’octubre de 1967, més de 100 països van firmar el Tractat de l’Espai Exterior (OST, per les sigles en anglès) i van establir que l’espai és un «patrimoni comú» i només es pot utilitzar «amb finalitats pacífiques». Ara, més de cinquanta anys després, les noves dinàmiques geopolítiques i afanys econòmics han deixat de banda la idea de l’espai com un lloc de cooperació i un bé comú global que s’ha de preservar i l’han reconvertit en un entorn de competició entre les grans potències del globus.

La carrera per conquistar la Lluna s’ha tornat a convertir en un nou objectiu geopolític. En aquesta competició extraterrestre, «ser més amunt que l’adversari és molt important en la doctrina política nord-americana», indica Spagnulo. Els Estats Units, juntament amb una trentena de països aliats, ja han posat en marxa un nou programa espacial conegut amb el nom d’Artemis amb la intenció de tornar a trepitjar la Lluna, crear-hi una estació espacial i, a partir d’aquí, impulsar missions a Mart i més enllà. «Volen ser els primers d’arribar, ja que qui arriba primer té el poder de dictar les regles del joc», explica l’enginyer. Però no estan sols. Cada vegada són més els països que s’entossudeixen a deixar la seva empremta al satèl·lit terrestre.

Rússia també s’ha afegit a la carrera per reconquistar la Lluna. Si bé és veritat que l’últim any aquest país «s’ha concentrat en el terreny i ha deixat el domini espacial una mica de banda», segons remarca Nelson, la nova realitat geopolítica posa sobre la taula la possibilitat d’un «acord fort amb la Xina». Segons apunta Spagnulo, «podríem presenciar un nou bloc amb la Xina i Rússia» en els projectes lunars. En aquests moments la Xina destaca com un país molt avançat tecnològicament en el terreny espacial i ja compta amb satèl·lits i fins i tot amb un vehicle d’exploració a la cara oculta de la Lluna.

A diferència de la carrera espacial del segle XX, Nelson explica que en l’actual hi ha «molts més actors». Malgrat no estar al nivell dels nord-americans i els xinesos, hi ha altres nacions com l’Índia, el Japó, Israel, Corea del Nord i del Sud i l’Iran que també tenen capacitat per enviar satèl·lits, coets o altres infraestructures a l’espai. «Tenen fonaments per tenir un rol a l’espai i són extremadament importants en l’àmbit geopolític. No les hem d’oblidar», insisteix Spagnulo. Els últims anys també s’ha observat una forta privatització en l’àmbit de la innovació tecnològica espacial. «Les capacitats nacionals abans eren dels estats, i ara ens estem aproximant al sector privat», assenyala Nelson. Un clar exemple d’això és l’arribada d’Elon Musk i Jeff Bezos a aquesta competició espacial: dos multimilionaris obstinats a liderar la reconquesta de la Lluna.

La riquesa de la Lluna

Notícies relacionades

Hamàs estudia la nova oferta de treva d’Israel a Gaza

Una empresa israeliana fabricarà "aviat" drons al Marroc

La riquesa de la LlunaLa set de conquistar l’anomenat «vuitè continent» envaeix les aspiracions econòmiques de les grans potències, que s’accentuen encara més amb l’existència de recursos explotables. A ulls miners i colonitzadors, la Lluna, constantment bombardejada per meteoroides (asteroides de menys d’un metre), compta amb milions de possibilitats. «La missió de l’Apollo 11 va portar a la Terra algunes pedres, però imagina’t que en 10 anys en poguéssim extreure milers», declara Spagnulo.

Josep Maria Trigo, investigador de l’Institut de Ciències de l’Espai (CSIC) i de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya, afirma que entre els minerals més abundants de la Lluna hi ha «els silicats, i la seva extracció de ferro i magnesi podria tenir aplicacions aeroespacials». Així mateix, «el seu silici es pot utilitzar per construir plaques solars, i el sodi i el magnesi, com a ciment». Finalment, «el seu oxigen pot servir per al suport d’éssers vius a les bases, o com a combustible», afegeix l’expert. D’altra banda, moltes anàlisis revelen la presència d’Heli 3 a la Lluna: un gas considerat «el Sant Greal» de l’espai, es podria utilitzar com a combustible en reactors de fusió nuclear (tot i que Trigo assenyala que aquesta tecnologia «encara no està madura»).