L’olfacte d’un gos, l’última esperança de les víctimes del sisme

Es diuen Mia i Farah, són gosses pastors belga creuades amb malinois i juguen a la gespa amb una ampolleta buida o demanen menjar al seu amo com faria qualsevol altra mascota després d’hores de viatge en un camió.

Però el joc es converteix en una tasca de vida i mort moments més tard: comencen a buscar supervivents entre les ruïnes d’Antioquia, una de les ciutats més afectades pel terratrèmol que va assolar el sud-est de Turquia dilluns.

«Els gossos aprenen a buscar persones atrapades entre la runa a través del joc, per a ells no és gaire diferent a buscar un bastonet», comenta a EFE una integrant de l’equip d’Ericam, el servei d’Emergències i Resposta Immediata de la Comunitat de Madrid, que és a la zona des de dimarts.

Rescats

Els primers dies, el grup, compost per quatre gossos i els seus respectius amos –cada animal va amb una persona– i una vintena de bombers especialistes a detectar rastres de supervivents, a més de diversos sanitaris, treballava a la ciutat d’Alejandreta, on també hi ha hagut nombrosos ensorraments.

Allà van aconseguir rescatar dimecres un home atrapat entre les parets d’un edifici durant més de 48 hores, després de detectar els seus crits de socors.

Va costar moltes hores arribar-hi, perquè entre terra i sostre de cada planta amb prou feines quedava espai i va caldre fer forats de pis a pis per anar pujant des de baix, expliquen els bombers.

Saber on buscar és important, i normalment són els mateixos veïns del lloc els que alerten l’equip assegurant que han sentit veus en alguna ruïna.

«En primer lloc, fem una inspecció nosaltres mateixos, cridem i donem cops per veure si hi ha resposta. Fins a uns tres metres de profunditat podem percebre sorolls. Si no detectem res, venen els gossos, ells estan entrenats per percebre l’olor d’una persona viva fins a set metres. I si tampoc hi ha resultat, col·loquem els geòfons, uns sensors d’alta precisió», comenta a EFE David Barderas, un membre de l’equip.

Entrenament dels gossos

Els gossos estan entrenats per reaccionar només a olors de persones vives; no fan cas dels cadàvers, explica, i l’equip tampoc es dedica a recuperar els morts; només importen els vius.

A Antioquia, aquest divendres, les esperances són escasses, però encara hi ha possibilitats, ja que les baixes temperatures, al voltant de zero graus, es veuen temperades per les capes de runa i el fred fa que el cos d’una persona es deshidrati menys ràpid, explica Kike Arribas, un altre bomber de l’Ericam.

Però el treball entre les ruïnes d’Antioquia es presenta més difícil que de costum, ja que l’extensió del desastre és enorme: són illes senceres que han quedat reduïdes a runa.

A tot arreu ja hi ha maquinària pesada treballant per treure blocs de formigó i alliberar almenys una part dels carrers, completament coberts de runa i amb cotxes aixafats pels edificis caiguts.

El soroll de les excavadores, juntament amb el de les nombroses ambulàncies obrint-se pas entre el trànsit de camions i cotxes de rescat, a més d’algun generador, complica enormement sentir crits d’algun supervivent.

I davant cada muntanya de runa hi ha veïns que s’escalfen amb una foguera, en una espècie de vigília del lloc on van perdre els seus éssers estimats.

«Vinguin aquí, sisplau, aquí», criden al pas de l’equip espanyol, però és impossible atendre’ls tots en aquest camp de ruïnes.

La Mía i la Farah salten sobre les plaques de formigó, ensumen entre els ferros torts i finalment es fiquen en un forat que ha quedat obert, però surten al cap de poca estona sense resultat.

Notícies relacionades

L’economia europea s’alenteix

El Regne Unit limitarà les ajudes socials per forçar la reincorporació

Dos bombers s’endinsen reptant entre les plaques i criden nombroses vegades, registrant vibracions als seus sensors, però tampoc sembla que hi hagi resultat.

«Res», és la conclusió. Cal continuar al següent punt, tot just cent metres més lluny, on algú creu que ha sentit sorolls. Potser és cert: l’esperança és l’últim que es perd.