Protestes i seguiment

El món àrab es bolca amb les dones iranianes

Milers d’activistes feministes i pels drets humans segueixen de prop els esdeveniments que passen a la República Islàmica, que recorden molt els dies de la Primavera Àrab

4
Es llegeix en minuts
Andrea López-Tomàs

Des de moltes llars àrabs, a les dues vores del Mediterrani, les protestes a l’Iran desperten una sensació semblant al déjà-vu. És com si això ja ho haguessin viscut. Les multituds als carrers, l’olor de pneumàtic cremat, la violència dels cossos policials impactant sobre els seus, el frenesí davant un demà incert però a les seves mans. Fa més d’una dècada, egipcis, sirians, tunisians i libis van ser com els iranians avui. Es van aixecar, van exigir canvis tan radicals com la caiguda del règim i no es van deixar acovardir per la repressió ferotge de les autoritats. Ara, des de l’exili o en el silenci de les seves cases arrasades, ofereixen la seva solidaritat perquè, almenys, els iranians aconsegueixin un futur millor que el seu. 

«El meu cos i els meus cabells no pertanyen a ningú més que a mi», deia una pancarta en una concentració feminista davant el Museu Nacional de Beirut. «Revolució i llibertat», clamaven associacions feministes i de drets humans en una manifestació davant el Centre Cultural Iranià a Tunísia. Més enllà de la presència als carrers, les xarxes socials al món àrab s’han bolcat en les protestes a l’Iran. Els recorden a si mateixos, perquè tots aquests pobles han somiat en revolucionari durant els últims anys. Tot i que les protestes de suport no són gaire massives, hi ha un compromís de solidaritat amb les dones iranianes.

La revolta iraniana iniciada per l’assassinat en mans de la policia de la moral de Jina Mahsa Amini per no portar bé el vel ha projectat la seva emoció més enllà de les fronteres. Mentre els seus líders callen, joves i grans, homes i dones segueixen de prop el que passa al totpoderós Iran. Per ara, els dirigents de l’Orient Mitjà i el món àrab s’han mantingut en silenci, tement un escenari similar al de la Primavera Àrab on els seus propis pobles van exigir la seva partida. El líder suprem de l’Iran, l’aiatol·là Ali Khamenei, no va trigar a qualificar l’aixecament de complot dels Estats Units i Israel. El seu aliat, el cap de Hezbol·là, Hassan Nasrallah, va qualificar la mort d’Amini d’un «incident misteriós».

En les últimes setmanes, l’Iran s’ha vist forçat a concentrar els seus esforços en la seva política domèstica. I les conseqüències ja es comencen a notar als territoris sota la seva influència, com l’Iraq, el Iemen, el Líban i Síria. Allà, les activistes feministes i pels drets humans es mantenen cautes. La caiguda del règim és molt improbable, tal com elles han experimentat a les seves pròpies carns. Però les coses no podran seguir igual a l’Iran. En el seu silenci, les autoritats del món àrab es mantenen expectants davant qualsevol gir en els esdeveniments que podria impactar de ple als seus països.

Paper dels mitjans

A més, l’extensa cobertura de les protestes per part de grans mitjans a la regió, com Al-Jazeera i Al-Arabiya, posa de manifest la quantitat d’assumptes en joc. «Tinc una recomanació per a l’Aràbia Saudita, que està mirant d’enganyar la nostra joventut amb el suport d’alguns mitjans de comunicació», ha advertit el cap del Cos de la Guàrdia Revolucionària, Hossein Salami, aquesta setmana. «Vagi amb compte amb el seu comportament i controli aquests punts de venda o el fum li volarà a la cara», ha afegit a l’acusar-lo d’«interferir en assumptes interns». Sense posar noms, molts interpreten que Salami parla d’Iran International, un mitjà en persa amb seu al Regne Units i vincles saudites. 

Notícies relacionades

La seva habitual cobertura sensacionalista i l’obstinació dels seus periodistes a les xarxes ha atret l’atenció de molta gent dins i fora de l’Iran. En temps convulsos, aquesta subjectivitat sol interessar a més espectadors que les rígides pautes a què s’han d’adherir mitjans com ara BBC Persian. Aquest tipus de portals permeten seguir el que està passant a l’Iran en directe, tot i que les autoritats continuen imposant talls en les connexions. És en aquests llocs també on afganesos, sirians, libanesos, kurds, tunisians, iemenites i iraquians busquen informació sobre els avenços dels seus veïns iranians.

«Nosaltres», firmaven 162 organitzacions feministes i pels drets humans del Pròxim Orient, en la seva gran majoria, «ens solidaritzem amb les dones iranianes que protesten per l’injust assassinat de Mahsa Amini i que exigeixen democràcia, així com drets a l’autonomia corporal i llibertats fonamentals a tot l’Iran». Enganxades a una pantalla, milers de dones al món àrab i a l’exili estan ampliant les veus de les seves companyes iranianes. Amb més de 244 manifestants assassinats i 12.500 arrestats, l’activisme d’aquestes dones àrabs impedeix que la lluita de les iranianes, com la de les afganeses, libaneses o sirianes, caigui en l’oblit. No volen que les perses pateixin el silenci que les acompanya a elles des d’aleshores.