Primavera Àrab: la dècada perduda

Primavera Àrab: la dècada perduda

Kim Amor | 16 de desembre 2020

El llegat de les revoltes àrabs 10 anys després que es propaguessin per tota la regió és desolador: el poder es manté a les mateixes mans i en tres països van ser el detonant de cruentes guerres civils

El panorama polític, social i econòmic del món àrab 10 anys després de l’esclat de l’anomenada Primavera Àrab és desolador. Malgrat que les protestes massives van aconseguir fulminar en un període d’11 mesos quatre dirigents i molts d’altres es van veure forçats a introduir reformes, s’ha tornat al punt de partida. 

A excepció de Tunísia, que ha transitat, no sense dificultats, cap a un sistema democràtic, en la resta de nacions àrabs el poder segueix a les mateixes mans: presidents vinculats a l’Exèrcit, en el cas de les repúbliques, i reis de tall feudal, en el de les monarquies. Les revoltes van ser el detonant també de tres devastadores guerres civils.

«Els governs de tota la regió han persistit amb barra en les seves despietades campanyes de repressió per aixafar la dissidència, reprimint manifestants, opositors polítics i membres de la societat civil», sosté un informe d’Amnistia Internacional fet públic l’any passat.

L’esclat social que va sacsejar Tunísia a partir del 17 de desembre del 2010 es va propagar a velocitat de vertigen a la resta de països àrabs, un fet inèdit. Els milions de persones que a partir de llavors van saltar als carrers, trencant les barreres de la por, van compartir el mateix crit de guerra, «El poble vol enderrocar el règim», i les mateixes reivindicacions: Pa, llibertat, justícia social i dignitat. Revoltes populars, transversals i transnacionals, horitzontals i sense líders visibles a qui caçar, encapçalades per una nova generació de joves activistes que van utilitzar les xarxes socials com a arma de lluita política contra les dictadures i per la democratització. 

Manifestants celebren la nit de l’11 de febrer del 2011 a la plaça Tahrir del Caire la renúncia de Hosni Mubarak.

/ AP / EMILIO MORENATTI

En menys d’un mes van caure en desgràcia dos presidents: el tunisià Zine Abidine Ben Alí i l’egipci Hosni Mubarak. Les imatges de la plaça Tahrir, al centre del Caire, i la dimissió del rais van tenir un enorme impacte per la importància estratègica i influència a la regió d’Egipte, el país més poblat del món àrab. La intensitat de les protestes va forçar els dirigents del Marroc, Algèria i Jordània a introduir reformes polítiques, però en altres països es va optar per treure els tancs al carrer. A Egipte, els militars van conduir una transició que els va portar de nou al poder. Les tropes de l’Aràbia Saudita van aixafar la revolta a la veïna Bahrain, el país més petit del Golf, de població majoritàriament xiïta però governat per una dinastia sunnita.

CRIMS DE GUERRA

L’eterna rivalitat entre les dues principals branques de l’islam i la irrupció en escena de diferents grups gihadistes, com Al-Qaida o l’autoanomenat Estat Islàmic, han contribuït i han alimentat les guerres que van esclatar al Pròxim Orient. Conflictes en què s’han implicat potències estrangeres i regionals i en què s’han comès crims de guerra i altres violacions del dret humanitari internacional.

El més letal i amb més implicació internacional ha sigut el de Síria. Deu anys de sagnants combats no han servit per fer fora del poder Bashar al-Assad, el règim del qual, gràcies al recolzament de Rússia i l’Iran, controla avui el 70% del territori. El conflicte armat ha acabat amb la vida de més 380.000 persones i ha generat una de les pitjors crisis de persones desplaçades per la força i refugiades d’aquest segle.

Al Iemen, on es va veure obligat a renunciar el novembre del 2011 el president Ali Abdullah Saleh, una coalició militar de països sunnites liderada per la monarquia saudita, combat els rebels houthis, aliats també del règim de Teheran. Un recent informe de l’ONU preveu una autèntica «catàstrofe» humanitària al país davant l’«imminent risc que se sumeixi en la pitjor fam que el món ha conegut en dècades».

La situació no és gaire millor a Líbia, país partit en dos i sumit també en una llarga guerra civil que s’ha mantingut activa malgrat que el llavors líder libi, el coronel Moammar al-Gaddafi, va ser capturat i assassinat pocs mesos després d’esclatar la revolta popular.

La repressió brutal contra l’oposició s’ha estès per la regió amb més o menys intensitat segons el país, un bon indicador del temor dels dirigents actuals que torni a succeir un esclat social similar al que es va donar fa una dècada. Llavors els va agafar desprevinguts.

PREVISIONS ECONÒMIQUES

En l’actualitat es mantenen intactes les condicions que van encoratjar el ‘despertar àrab’: el despotisme, la humiliació, la detenció i tortura als dissidents, les desaparicions forçoses, la pobresa, la desigualtat, l’exclusió social. Ara cal afegir-hi un element nou, la pandèmia, que ha agreujat més encara la situació econòmica. La caiguda del preu del petroli, del turisme i de les remeses de diners que envien als seus familiars els expatriats, que són les principals fonts d’ingressos de gran part dels països, han fet tornar les previsions econòmiques de la regió a paràmetres de fa 50 anys.

Una menor sosté una màscara d’oxigen a una nena després de l’atac químic perpetrat a la localitat de Duma, a l’est de Ghouta, a Síria, el gener del 2018.

/ AFP / HASAN MOHAMED

El futur és incert i amenaça de manera especial la població jove: un terç dels habitants, més de 108 milions, tenen entre 15 i 29 anys. La taxa d’atur juvenil és gairebé del 30%, el doble de la mitjana mundial, segons dades d’un informe de fa quatre anys del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD). És la zona del món amb més atur juvenil, una bomba de rellotgeria que podria esclatar en l’àmbit regional en qualsevol moment.

Un exemple d’això són les manifestacions populars que es van succeir l’any passat a Algèria, Sudan, el Líban, l’Iraq i Egipte, i que alguns mitjans van interpretar com el preludi d’una nova Primavera Àrab. La protesta va forçar la dimissió de l’incombustible president algerià Abdelaziz Bouteflika, després de 20 anys en el poder, i la caiguda del no menys veterà mandatari sudanès Omar al-Bashir, que va estar al capdavant del país tres dècades. Com va dir en una ocasió Pablo Neruda sobre les dictadures militars llatinoamericanes: «Podran tallar totes les flors, però no podran aturar la primavera». LÍDERS ENDERROCATS

Ja ets usuari registrat? Inicia sessió

Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors d’El Periódico.

Per disfrutar d’aquests continguts gratis has de navegar registrat.